L’algoritme de la felicitat
La setmana passada vaig participar en una trobada molt interessant amb joves directius de grans empreses. Sota el títol Algoritmes i humanisme, van treballar uns quants dies amb l’objectiu de créixer com a futurs líders. En el meu cas, els vaig parlar de moltes prediccions econòmiques en relació amb el benestar que no es van complir. Poca gent sap que a mitjans del segle passat l’Argentina va arribar a ser la cinquena potència mundial i es van publicar diversos estudis que predeien que arribaria a ser el país més ric del món als anys 80. Per què va fallar l’algoritme? Perquè no va incloure en la seva equació la corrupció o la manca d’igualtat. S’ha correlacionat desenvolupament econòmic i felicitat. Però també es correlaciona amb la taxa de suïcidis. Quan un país creix, augmenta la felicitat general i també la desesperació psicològica. Està demostrat.
Un psicòleg em va dir una vegada que els éssers humans som molt complicats però bastant previsibles. Potser som previsibles en les nostres reaccions però és imprevisible quins elements desencadenen les nostres reaccions.
Mo Gawdat, exdirectiu de Google, que va perdre el seu fill de manera traumàtica, acaba de publicar un llibre que porta precisament aquest títol: El algoritmo de la felicidad (Zenith). La fórmula és senzilla: felicitat és igual a realitat menys expectatives. Gawdat explica que podem ser feliços canviant la realitat (que és més difícil) o ajustant les expectatives (que és més barat).
Em temo que no és tan senzill. No hi haurà mai algoritme capaç de predir la psicologia humana i, menys encara, parametritzar la felicitat en una equació. Per sort o per desgràcia ni la física ni la matemàtica governen les emocions humanes. La felicitat depèn de cada persona i de les seves percepcions, experiència, educació i entorn, a més de les seves expectatives i aspiracions. Ser feliç no és una ciència. És un art.
