Alícia Rey: “La població que no ha patit el virus de prop no és prou conscient del seu perill”

Com a tota la societat, la pandèmia de covid-19 va agafar desprevinguts els professionals de la sanitat. A ells, però, els tocava estar a la primera línia del combat, sense saber gaire a què s’estaven enfrontant i sense els recursos necessaris. Van assumir el repte des del minut zero i es van convertir en “herois involuntaris” d’una lluita que encara no ha acabat. En agraïment al seu coratge, dimarts van rebre la Mosca de Sant Narcís, el guardó que atorga la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes a persones o entitats que han destacat per la defensa dels drets col·lectius. Era “per a tots i cadascun” dels metges, infermeres, auxiliars d’infermeria, treballadors de geriàtrics, zeladors i altres professionals que treballen en el sector de la sanitat. En nom d’ells van recollir el guardó el president del Col·legi de Metges de Girona, Josep Vilaplana, i la presidenta del Col·legi d’Infermeres de Girona, Alícia Rey.

El guardó dels periodistes és un reconeixement a l’esforç dels treballadors de la sanitat en la lluita contra la pandèmia. ¿Creu que el paper de les infermeres s’ha acabat valorant prou arran del covid-19?

La nostra professió sempre està ben valorada quan les persones ens necessiten i durant la pandèmia encara més, ja que s’ha visualitzat l’esforç titànic que hem fet. Des del primer dia hem lluitat a la primera línia de foc, cobrint les mancances del nostre sistema, que és bo però que pateix una falta de professionals i d’inversió. Durant els primers dies vam haver de treballar sense les mesures de protecció necessàries, i moltes de nosaltres vam emmalaltir, però vam tornar de seguida que vam poder a la feina perquè faltaven braços per atendre tants pacients. Vam fer jornades laborals extenuants i vam patir estrès i angoixa, perquè vam anteposar la nostra vocació de curar i cuidar els malalts. Les mostres de suport rebudes durant la pandèmia ens van reconfortar i donar ànims, com ens els donen reconeixements com el dels periodistes. Tot i aquest suport de la societat, continuem sent un col·lectiu menystingut a l’hora de prendre les decisions en matèria sanitària.

Com afronta el col·lectiu el nou rebrot de la pandèmia?

Per sort ara tenim el coneixement que ens faltava a l’inici de la pandèmia i, a més, de moment disposem d’equips de protecció, que tant ens van faltar els primers dies. Però portem a sobre un esgotament previ i continuem patint la falta de professionals i d’inversions en el sistema sanitari, que cal resoldre amb urgència. L’administració no pot continuar mirant cap a una altra banda en aquesta qüestió que afecta tots els ciutadans, encara pendent.

Moltes infermeres van emmalaltir durant el pic de covid. ¿Temen que torni a passar el mateix?

Vam patir molts contagis dins el col·lectiu i això ens va generar molta angoixa, perquè el sistema sanitari ens necessitava a totes, i perquè temíem contagiar les nostres famílies i els pacients. El fet que ara disposem de circuits molt més clars per atendre els pacients de covid, així com d’equips de protecció i de més coneixement sobre com es comporta el virus, ens permet creure que hi haurà menys professionals contagiades.

¿Pensa que les mesures que s’estan imposant per evitar que la pandèmia s’expandeixi són prou?

És evident que les mesures que s’han adoptat fins ara no han sigut suficients. Cada dia hi ha més casos i en llocs crítics on s’han imposat més restriccions, com és el cas de Girona i de Salt, els resultats no han sigut els esperats. Les mesures han de ser més contundents. Esperem que les que s’han aprovat aquesta setmana donin resultat.

S’està apuntant molt als joves com a causants principals de l’expansió de la pandèmia. Creu que és així?

Els joves poden ser un factor, però no l’únic. En general, la població que no ha patit de prop el virus no és prou conscient del seu perill i dels riscos de contagi. El problema són les reunions de familiars o d’amics sense limitacions del nombre de persones i sense les precaucions necessàries, els restaurants que no garanteixen les distàncies adequades entre els clients, la gent que va pel carrer sense mascareta i també alguns joves que no perceben el perill de contagi.

Moltes infermeres han relatat experiències colpidores viscudes en la primera línia de front contra la pandèmia. Temeu tornar-ne a viure?

Sí, segur que en tornarem a viure. Una de les experiències més difícils per a nosaltres ha sigut veure els nostres pacients morir sols. Els hem acompanyat en aquests moments dolorosos i sovint els hem transmès l’escalf de les seves famílies a través de tauletes, però el que els malalts necessitaven en aquells moments era tenir els familiars allà, poder-los agafar de la mà, mirar-los als ulls, sentir-los estant amb ells. Crec també que es tornaran a tancar centres residencials i es limitaran les visites que els puguin fer els familiars.

Els metges fan vaga. ¿L’haurien de seguir també les infermeres?

La saturació de pacients que denuncien els metges la patim també les infermeres i les nostres condicions laborals no són millors que les seves. Per tant, crec que en algun moment sí que haurem de reivindicar millores per a la nostra professió. Al nostre col·lectiu, però, li costa molt fer aquest tipus de protestes.

S’ha plantejat la possibilitat que a les escoles hi hagi infermeres. ¿Ho veuen necessari?

Ho veiem imprescindible. Els professors s’enfronten a molts conflictes arran del covid-19 que no poden resoldre. Però ja molt abans d’aquesta pandèmia era necessària una educació basada en la prevenció (en el sentit de dietes, exercici, etc.) que ajudi a formar ciutadans que siguin responsables de la seva salut, i aquesta tasca a les escoles l’hauria de fer un professional d’infermeria.