Alicia Vikander, talent poètic

El dia que va guanyar l’Oscar, Alicia Vikander havia esmorzat panqueques. Els que dominen tots els matisos de la nutrició calòrica asseguren que engreixen molt però a ella no li va importar gens ni mica. Ja s’havia emprovat el fastuós vestit groc –desafiant tota superstició– de Louis Vuitton i li anava com un guant o sigui que va tirar pel dret i es va permetre un capritx que suposadament desafiava la seva estilitzada figura. Poques hores després va quedar clar que l’elegància permet passar per alt tots els excessos, també els irrisoris com aquest, i que de les supersticions val més enfotre-se’n amb la boca ben oberta. L’Oscar a la millor actriu de repartiment per 'La noia danesa' era la culminació a un any de bojos, el 2015, en què a més a més del film de Tom Hopper va estrenar 'Operació U.N.C.L.E.' i 'Ex machina' i va rodar 'Jason Bourne', 'La llum entre els oceans' i 'Tulip fever'. Quedaven ja enrere els tres films del 2014: 'Testament de joventut', 'Son of a gun' i 'El setè fill'. Des del seu debut en el llargmetratge l’any 2009 a la seva Suècia natal porta rodades setze pel·lícules. Setze pel·lícules en set anys! Feu la prova del cotó fluix: escriviu “Al” al cercador de l’IMDb i no caldrà que continueu: automàticament us apareixerà el seu nom.

Amb prou feines fa quatre anys li feia por no tenir feina, que els contractes li passessin de llarg i que la bona estrella intuïda amb els seus primers films al seu país no fos suficient per falcar una carrera prometedora. Ara és una de les actrius de moda, amb una agenda rebotida de projectes i una vida personal d’allò més glamurosa. D’ençà que es van conèixer al rodatge de 'La llum entre els oceans', la química entre Vikander i el seu company de repartiment Michael Fassbender va ser potent. Són nòvios des de llavors i encara que un no els conegui de res fa goig pensar que formen una parella bonica, no tan sols atractiva sinó tocada pel talent de la interpretació, per l’art preciós de donar vida a altres vides.

El film que els va unir –encara inèdit entre nosaltres– està dirigit per l’interessantíssim director Derek Cianfrance ('Blue Valentine', 'Cruïlla de camins') i explica la història d’una parella que, després d’una desgràcia, aconsegueixen tirar endavant quan un nadó desconegut arriba portat per les onades del mar. Una història dramàtica i inspiradora que casa bé amb la pulsió poètica que habita en uns quants treballs de Vikander: des de la princesa danesa infeliçment casada i enamorada d’un científic de la cort a 'Un assumpte reial' fins a la pintora intuïtiva i orgànica de 'La noia danesa', també enamorada de l’home equivocat, que, entossudida a ser feliç, l’ajuda a deslliurar-se de la seva dissort. O aquell androide d’‘Ex machina', fràgil, desprotegit, que desitja veure món, trencar les barreres que el condemnen a una vida esclava. O, per què no, la Vera Brittain d’‘El testament de la joventut', una activista irreductible durant la Primera Guerra Mundial, eternament orgullosa de ser una 'outsider'. Una faceta, la més íntima i continguda, que Vikander sap combinar amb papers més sofisticats, potser estripats, sens dubte més comercials, com els d’‘El cinquè poder', la decebedora reconstrucció de la peripècia de Julian Assange o la dominàtrix que llueix incomptables vestits a 'Operació U.N.C.L.E.' Esclar que res serà comparable a veure-la enfundada en un estreta vestimenta de làtex per ressuscitar Lara Croft, en la nova –qui sap si innecessària?– aventura d’aquesta heroïna de videojoc que era patrimoni de les corbes i les patacades d’Angelina Jolie.

Són temps d’esplendor per a aquella nena sueca filla d’un psiquiatre i d’una actriu, que esclatava a plorar si la seva mare no la portava a veure-la al teatre i que va ser ballarina a l’òpera de la seva estimada Göteborg, on va néixer el 3 d’octubre del 1988. Són propers però ja queden llunyans els temps en què va aprendre l’ofici a les sèries de televisió del seu país. I conserva a la memòria els durs dies de l’intensiu per aprendre a parlar danès quan li va tocar ser una princesa desvalguda davant les envestides de l’amor sobtat. Avui la càmera s’ha enamorat d’ella. I sembla que l’idil·li va per llarg.