Allò que el sobiranisme ha destapat
SociòlegPer bé que els constants cops de volant amb què es veu sacsejada la política catalana no dona gaires oportunitats per fer balanços de fons, sí que es poden destacar algunes grans qüestions que el procés independentista ha posat en evidència. La llista és llarga, però en aquesta ocasió em limitaré a destacar tres dimensions desvelades en relació a l’estat espanyol. I deixo per a un altre article què ha posat al descobert el sobiranisme que l’autonomisme amagava sobre la realitat política catalana.
Per començar, si hi ha una cosa que ha desvelat el sobiranisme català és la naturalesa autoritària de l’estat espanyol. No és poca cosa. I no cal recórrer a l’evidència de l’existència de velles connexions franquistes: de continuïtats familiars, d’institucions i organitzacions que mai no l’han condemnat, de persistència de símbols o de la resistència als exercicis de memòria històrica i de restitucions que s’haurien d’haver produït fa molts anys. En tenim prou observant com quan l’Estat ha hagut de respondre al desafiament secessionista s’ha desbocat en la retòrica patriotera, recorrent a les seves clavegueres i prenent decisions arbitràries. És així com s’ha posat al descobert l’enorme feblesa de la seva cultura democràtica. Els més eixerits diran que ja ho sabien. Però per a la majoria, el mite d’una suposada exemplaritat de la Transició a la democràcia, fins fa poc, ho amagava tot.
En segon lloc, un dels senyals d’aquesta mala qualitat de la democràcia espanyola vindria per l’absència de l’exigible separació de poders. Sigui del tot cert o no, el que sí que es pot afirmar és que els tres poders de l’Estat –amb la seva premsa aplaudint-los– se senten obligats a posar la integritat territorial de l’Estat per davant de l’acatament a les seves pròpies lleis i dels tractats internacionals que han signat. Com que ja ho va explicitar públicament el setembre passat Carlos Lesmes, president del Tribunal Suprem i del CGPJ –“la unitat d’Espanya és el que fonamenta tot el dret de l’Estat”–, no cal pas que hi insisteixi. Però el cert és que sense el desafiament independentista, mai no s’haurien vist obligats a fer-ho transparent.
Finalment, el procés independentista ha posat de cara a la paret la monarquia espanyola. La institució que era la garant simbòlica de la sacrosanta unitat –amb un rei que suposadament parava el 23-F, que era 'campechano' i que podia casar una filla a Barcelona amb l’habitual deliri popular–, ha acabat sent un dels factors més clars de descomposició de l’Estat. Les darreres dades indiquen que més d’un 80 per cent de catalans són favorables a una república –doblen els republicans a Madrid– i mostren que els quatre primers llocs antimonàrquics els ocupen Catalunya, el País Basc, les Illes Balears i el País Valencià. Sí: la monarquia fractura Espanya. I, per si algú encara dubtava de si podia recuperar aquest paper integrador que la Constitució li assignava, les amenaces del 3 d’octubre contra els demòcrates catalans, la seva manca d’empatia amb el miler de ferits per la policia que va venir al crit d'"a por ellos" i la incapacitat de demanar disculpes, l’han convertit en un accelerador més de la divisió de l’Estat. Tota la resta –l’entorn familiar corrupte, dividit, decadent– no passa de ser una anècdota que s’afegeix a la degradació institucional que l’independentisme ha contribuït decididament a destapar. Que ningú no s’estranyi de la irritació del Borbó.
En resum: un projecte radicalment democràtic com el de l’autodeterminació de Catalunya ha desvelat a dins i a fora d’Espanya la pantomima d’un estat la definitiva democratització del qual no arribarà fins que accepti la independència de Catalunya. Vet aquí la seva prova del cotó fluix.
