Una altra derrota que fa mal

Han passat les festes de Nadal però el madridisme no ho ha superat. La victòria de dissabte al Bernabéu ha fet mal. Ja avisàvem que si bé els tres punts no eren imprescindibles per guanyar la Lliga gràcies a l’avantatge que el Barça tenia en punts a la classificació, sí que significarien un bon cop d’efecte als ànims blancs. A més, amb un guió d’allò més macabre. Primera part en què el Madrid hi posa tot l’esforç i vol però no pot, amb misto de Cristiano inclòs, i una segona en què el Barça li passa per sobre amb golejada, bany i repàs.

I ara, a 14 punts del lideratge, que poden ser 11 al febrer quan recuperin el partit que els falta, toca assenyalar els culpables. I es recreen en Zidane i Benzema, la connexió francesa. Perquè, esclar, a diferència d’altres clubs, fixeu-vos que allà mai assenyalen cap a la llotja. Ningú parla del president, que ja fa molts anys que no ha de passar per unes eleccions. Ni tampoc de jugadors importants com Sergio Ramos, per exemple.

És cert que el Madrid tanca un any 2017 amb cinc títols a les vitrines i ja l’han batejat com el millor any de la seva història. Sense arribar encara al nivell del Barça de Guardiola, que en va guanyar sis. Però el futbol no té memòria i viu del present. Sobretot quan els teus títols no se sostenen amb futbol, amb bon joc, simplement amb resultats. Quan només vius d’això tens el problema que quan no surten aquests resultats no et queda res més.

I per això precisament l’afició del Madrid està tan emprenyada. Perquè a l’agost es van pensar que per fi havien trobat un camí per guanyar a través del bon joc quan van golejar el Barça a la Supercopa. Però va ser un miratge. I ara s’han trobat altre cop sense res. I amb un futur complicat amb l’enfrontament contra el PSG a la Champions. D’acord que n’han guanyat tres en els últims quatre anys. Però el mèrit també és del Barça, de sobreposar-se a les adversitats, a la mala planificació, a la fugida d’estrelles com Neymar, als problemes interns amb dimissions de directius; i tot i això els blaugranes segueixen sense fallar quan se’ls exigeix.

Que el Bernabéu sigui un dels camps amb millors resultats blaugranes d’aquest segle és una barbaritat. Que hi hagi joves de 20 i 25 anys que trobin totalment normal anar al camp de l’etern rival i golejar és gairebé ofensiu. És veritat que el món del futbol es basa sobretot en els títols aconseguits al final de temporada, però no oblidem que el camí que es recorre durant els mesos de competició també és molt important, i les victòries al camp del Madrid són un èxit del Barça i un fracàs del rival.