El cas Altsasu i l'Espanya venjativa
BarcelonaAquest dilluns ha començat a l'Audiència Nacional el judici pels anomenats fets d'Altsasu. Recordem-ho: vuit joves d'aquesta localitat navarresa acusats de terrorisme per presumptament haver agredit dos guàrdies civils i les seves parelles després d'una bronca en un bar: un dels agents va acabar amb un turmell trencat, i l'altre, amb diverses contusions. La primera cosa que crida l'atenció és la tipificació del delicte de terrorisme per a un cas com aquest, de manera que es demanen un total de 374 anys de presó per als implicats, amb penes que oscil·len entre els els 12 anys i sis mesos i els 62 anys i sis mesos. La desproporció entre els fets i les penes a què s'enfronten és tan gran que Amnistia Internacional ho ha denunciat i ha dit que vigilarà tot el procés.
El segon factor que ha convertit aquest cas en una vulneració de drets a Espanya és el fet que tres dels acusats, Adur Martínez de Alda, Oihan Arnanz i Jokin Unamuno, porten 519 dies en presó preventiva. O sigui, abans del judici que haurà d'esclarir no només si el que van fer correspon a un delicte de terrorisme sinó fins i tot si van ser els autors de l'agressió ja han passat prop de dos anys a la presó, amb tot el que això comporta per a ells i les seves famílies.
La tercera circumstància que cal destacar és que aquests fets, que en principi van provocar una simple denúncia de la Guàrdia Civil per un delicte d'odi a l'Audiència de Pamplona, passen a ser considerat un delicte de terrorisme i, per tant, passa a mans de l'Audiència Nacional i la jutge Carmen Lamela, coneguda pels independentistes catalans. Va ser justament la participació de Covite, l'associació de víctimes del terrorisme del País Basc, la que va forçar el canvi en el relat relacionant els joves amb unes suposades organitzacions de l'òrbita etarra creades als anys 70 (quan encara no havien ni nascut) per poder sostenir el delicte de terrorisme. Ho va fer, evidentment, de la mà de la fiscalia, que com hem vist en el cas català sempre actua en la mateixa direcció i és dubtosament imparcial.
I així ens trobem amb la paradoxa que mentre que ETA podria estar a punt d'anunciar la seva dissolució i fa més de vuit anys que no comet cap assassinat, uns joves s'enfronten a penes de presó equiparables a les d'un pistoler etarra. I per què? Doncs perquè l'Estat, o almenys certs poders de l'Estat, actuen seguint una lògica de revenja i no tenen inconvenient a forçar el Codi Penal per assolir els seus objectius. En lloc de felicitar-se per la derrota d'ETA, alguns sectors de la societat espanyola semblen no tenir-ne prou i treballen per mantenir les ferides obertes i en contra de la reconciliació. I ho fan aprofitant-se de l'existència d'una legislació antiterrorista pensada per lluitar contra ETA, i per tant amb elements d'excepcionalitat, i que es continua aplicant ara a fets que no tenen res a veure amb les bombes i els trets al clatell. Aquesta és l'Espanya que ha sigut desacreditada per la justícia alemanya i que es troba al punt de mira de les organitzacions de drets humans. Una Espanya més venjativa que justa.
