Amargós i la Fransa
N’hi havia una al Poblenou del mateix nom, però la França Xica de què vull parlar està situada al Poble-sec. Segons la tradició, el nom és degut als treballadors francesos de la fàbrica de Jaume Grases, principal promotor de la urbanització del barri, i a qui està dedicat el carrer de Grases. Altres, com l’enyorat amic Joan Barril, defensen que el nom procedeix d’un competidor dels Almacenes España, que va batejar la seva botiga com La França. Com que era un negoci més modest, els veïns del barri n’hi van dir la França Xica.
A mitjans del segle XIX, aquell era un lloc solitari, ple de terrenys buits i pedreres. No obstant això, la ciutat començava a rebre una incipient immigració, i es necessitaven nous espais on construir. Per aquest motiu es va autoritzar l’edificació de finques de planta i pis. Amb tan poca alçada, moltes d’aquestes construccions es van dedicar a tallers i fàbriques, mentre s’urbanitzaven carrers com Creu dels Molers. Aquest procés es va accelerar en els nombrosos terrenys que Jaume Grases tenia en aquest indret, i el 1877 va donar un solar per construir-hi la parròquia de Santa Madrona, que seria un aglutinador d’aquell veïnat.
L’aparició del modern Poble-sec es produeix en aquells anys, amb els estudis d’Ildefons Cerdà per enllaçar l’Eixample i l’anomenat Eixample de Santa Madrona. Els extrems d’aquest nou barri serien urbanitzats poc després, les Hortes de Sant Bertran per Narcís Aran i Josep Fontseré, i la Fransa per Josep Amargós. D’aquells anys tenim notícia que hi havia moltes fàbriques, com la Llabour i Kaleche de carbó mineral. També sabem que hi havia cases on es refugiaven els fugitius de la llei, perquè era una zona no gaire visitada per la policia. I que hi vivien molts captaires, que dormien per allà aprofitant l’escalfor dels forns de totxanes.
A partir del 1880 apareixen nous carrers, com Llorer, Pedreres i Vallhonrat. Dos anys més tard, es convoca un concurs per urbanitzar la Fransa, que és com es coneixia llavors el barri. El 1885, el mestre d’obres Salvador Vigo en va aixecar un plànol topogràfic. I l’any següent va figurar entre els emplaçaments possibles per situar-hi la nova presó Model. Finalment, el concurs el va guanyar Josep Amargós i Samaranch, que incloïa la seva unió amb Hostafrancs i l’Eixample, i la conversió de Montjuïc en un gran parc urbà. Amargós havia estat el perit en la majoria de les adquisicions de terrenys a la Fransa, i coneixia molt bé aquell indret. Tot i ser l’autor de l’Hivernacle de la Ciutadella, i de la Torre de les Aigües del Tibidabo, fins al 1894 l’Ajuntament no va aprovar el seu projecte, que, a més de jardins, preveia un ús residencial de la muntanya.
El 1914 Francesc Cambó va encarregar la represa del projecte, incloent-hi una primera urbanització de la plaça d’Espanya, que havia estat inaugurada el 1908. Però aviat es va aturar i abandonar indefinidament, per l’oposició de les instàncies militars, que volien reservar part de la muntanya com a sòl no edificable, per no destorbar el tir de l’artilleria del castell. En aquella època les finques d’apartaments convivien amb horts i fins i tot tancats amb ramats de cabres, que es feien servir com a adreça als anuncis de la premsa de principis del segle XX. Tot un món rural que es va emportar el nou projecte de l’Exposició Internacional, quan els diaris van comunicar l’enderroc de les últimes barraques de la França Xica. A partir d’aquell moment, les cases van progressar cap al cel i el barri es va convertir en la porta d’accés a una muntanya que els barcelonins no acabem de fer-nos nostra. Qui sap si això canviarà quan sortim del confinament.