El meu amic
La memòria s’esborra amb el temps i la distància, és com una boira que cau i ho difumina tot. Només els detalls, a vegades nimis, mantenen viu el record, perquè la memòria s’origina per una impressió dels sentits, que està lligada al que ens sobta. És a partir dels detalls que podem estirar el fil fi que ens retorna al passat, i fent-ho a poc a poc, perquè no és trenqui, podem, no sempre, recuperar la troca.
Fa més de 30 anys, l’empresa on treballava em va demanar que anés a les drassanes de Ferrol. S’hi construïa un vaixell que portava anys aturat, no hi havia plànols ni materials per acabar-lo. No era clar si el projecte era tècnicament viable. S’hi havien invertit centenars de milions d’euros i la baluerna de 16.000 tones estava amarrada en un moll amb un futur incert.
El projecte s’havia engegat en un moment polític complex. Era el resultat, quan es va legalitzar el Partit Comunista, d’una negociació del president Suárez amb estaments de l’Estat que se sentien còmodes amb el passat però desconfiaven del futur. La construcció s’havia iniciat sense tenir el projecte finalitzat i, arribats a mig camí, els dubtes sobre el resultat final eren seriosos. L’estabilitat d’un vaixell està determinada per la posició del centre d’aplicació de les forces de l’aigua sobre el casc i pel pes de tots els seus elements. La primera és fruit d’un càlcul, el segon requereix tenir un control estricte sobre la construcció. I era una de les mancances de la construcció que se’ns havia encomanat.
L’empresa va decidir enviar a les drassanes de Ferrol nous tècnics per avaluar si el projecte era viable i, en cas que ho fos, introduir les modificacions necessàries i acabar la construcció. El president de l’empresa em va nomenar responsable tècnic de l’obra. Hi havia a les drassanes de Ferrol un director que, com jo, venia d’unes drassanes més petites. Havia sigut nomenat per la seva experiència i capacitat tècnica. El millor per fer el que calia fer.
Llavors era un home ja gran, conegut i respectat a la professió, amb la ironia i el cinisme que donen l’experiència. En aparença, distant i dur. Ser el director d’unes drassanes en què treballaven 7.000 persones en un poble de 80.000 habitants el convertia, malgrat ell mateix, en una referència inevitable.
Ens vam passar tres anys a Ferrol. Va ser un període intens i complex. Intens perquè el repte industrial i tècnic era important, complex perquè els dubtes sobre el resultat eren grans i la pressió sobre nosaltres per acabar la feina, molta.
A l’estiu, quan les nostres famílies eren fora, acabada la feina, anàvem en algunes ocasions a sopar plegats. Parlàvem de tot, era una època d’esperança a Espanya. Semblava que el passat fosc de la dictadura ja no tornaria i que seríem un país normal com “els altres d’Europa”. Les converses anaven acompanyades d’un vi que agradava al meu director, Viña Ardanza, que amb el temps va acabar tenint una certa rellevància. En bevíem poc. “¿Saps que cada copa de vi que bevem ens mata neurones del cervell?” Mai he sabut si el que em deia era cert.
Quan un vaixell està acabat, abans de ser entregat al navilier, ha de passar proves en navegació d’un dia de durada que s’aprofiten per obsequiar el navilier -el client- amb un dinar a bord.
Havíem acabat l’obra, havíem de sortir a proves. Vam embarcar d’hora i el vaixell, lentament i amb certa majestuositat -era un portaavions-, va enfilar la bocana del port. Vaig pensar que seria lògic que aquell dia, que era assenyalat perquè havíem acabat un projecte complex amb èxit, servissin per dinar Viña Ardanza. Vaig preguntar al responsable de la restauració si en teníem a bord.
El director i jo érem al pont de comandament navegant a poc a poc per la ria per sortir a mar obert quan vaig veure que un gran remolcador s’acostava per popa a tota màquina. Em va preguntar: “¿I aquest remolcador per què ens segueix?” No vaig contestar...
Van passar els anys. Ens havia quedat una amistat profunda. Ens escrivíem periòdicament. I un dia vaig rebre un correu que deia: “Estic malalt”. No ho deia, però entre línies es llegia: “Vine a veure’m”.
El meu amic residia a Cartagena. Vaig anar-hi. Vam parlar llargament del passat, però també del present i del futur. No havia perdut la curiositat ni la ironia. De sobte em va dir: “¿T’enrecordes d’aquell remolcador que ens seguia quan sortíem a fer les proves de mar amb aquell vaixell a Ferrol?” “Sí. ¿Saps que portava el teu Viña Ardanza?” “Ho suposava”. Es va produir un silenci. “Allò era corrupció, però ni tu ni jo ho sabíem, ho trobàvem natural...” Es va produir un altre silenci i no vam dir res més.
Vam anar a dinar plegats. El restaurant era sorollós. El dinar va ser un desastre: el bullici de la gent ens va impedir parlar calmadament com volíem.
Em va acompanyar a la porta. A fora no hi havia enrenou i vam parlar uns minuts. Em va agafar del braç, me’l va estrènyer -mai ho havia fet-, em va mirar fixament amb una mirada profunda i em va dir: “Bé, Joaquim, tu i jo ens acomiadem aquí, fins a l’eternitat”. No recordo què vaig dir, poca cosa. Va morir dos mesos més tard. Era un personatge únic... d’una època passada.