L’amor (i la mort) en temps de WhatsApp

Fa unes setmanes els recomanava el documental At the heart of gold, sobre l’abusador de més de dues-centes noies de l’equip de gimnàstica femení dels Estats Units. La mateixa directora, Erin Lee Carr -filla del mític i enyorat periodista David Carr, del New York Times - té nou treball a la HBO. De fet, és el seu documental anterior, que suposo que la plataforma ha recuperat arran de l’èxit del que van estrenar primer. El treball en qüestió és la minisèrie de dos episodis Te quiero, muérete, que narra el suïcidi del jove Conrad Roy i, sobretot, el debat judicial sobre la responsabilitat que va tenir-hi la seva nòvia, Michelle Carter, que va encoratjar-lo a treure’s la vida.

La particularitat del cas és que la parella tot just es va veure cinc vegades en els dos anys que va durar la relació, però, per contra, van intercanviar milers de missatges a través del mòbil. Això permet un exercici forense al·lucinant, ja que en les relacions convencionals no queda registre de les converses que poden tòrcer una relació fins a l’autodestrucció. Carter, que tenia disset anys quan la seva parella va morir, va ser acusada d’homicidi involuntari, en un cas que va dividir fortament l’opinió pública. Va ser ell qui va preparar el cotxe i el dispositiu per morir-hi inhalant monòxid de carboni. Va ser ella qui, quan a mig fer ell va sortir del vehicle, el va comminar a tornar-hi a entrar (o si més no això va explicar després a una amiga). Era ell qui ja s’havia intentat suïcidar abans un mínim de tres vegades. Va ser ella qui, angoixada pel poc cas que li feien les amigues, va decidir -aparentment- augmentar el seu atractiu social assumint el personatge de jove vídua. ¿I si creia que només l’estava ajudant a deslliurar-se d’un pes insuportable?

Amb tacte i delicadesa, Erin Lee Carr va pelant les capes de la ceba d’aquesta relació, des dels respectius entorns familiars fins a les medicacions que prenien tots dos. Amb molta intel·ligència, el primer capítol se centra en l’estratègia de l’acusació i el segon en la de la defensa. La repulsa que desperta el personatge d’ella al principi és fàcil que es torni compassió, perquè ben aviat comprens que tots dos eren víctimes d’uns estats psicològics terribles que els feien actuar amb una consciència relativa dels seus actes. En aquest sentit, hi ha una crítica potent als mitjans que van intentar reduir el cas a una narrativa de noia atractiva però sense ànima destrueix noi perquè és així com aquestes noies es diverteixen.

No és aquest l’únic clixé que es fa miques: al final, l’espectador surt d’aquest documental tocat, i qüestionant-se fins a quin punt la noció de justícia que tenim realment és un instrument útil quan s’ha d’enfrontar a una història d’amor -i de mort- marcada per la malaltia mental.