Ana Carrasco: “Sabia que una dona podia guanyar si s’ho proposava”
Campiona del món de motociclisme
BarcelonaEl mateix dia que Alejandro Valverde es proclamava campió mundial de ciclisme a Innsbruck, Ana Carrasco es convertia en la primera dona de la història capaç de guanyar un campionat mundial de motociclisme de velocitat, a la pista francesa de Magny-Cours. Carrasco, que a l’entrevista porta una samarreta amb lletres roses i la inscripció “Condueix com una noia”, va ser protagonista juntament amb Valverde del millor diumenge en la història de l’esport murcià. Entre els dos esportistes hi ha disset anys de diferència: tenen 38 i 21 anys, respectivament. De la localitat de Las Lumbreras, on va néixer el ciclista, a la de Cehegín, on va néixer i viu aquesta estudiant de dret, hi ha menys d’una hora de camí. Tots dos tenien el mateix somni i l’han fet realitat sobre dues rodes.
Campiona del món, la primera en una especialitat de motociclisme de velocitat; en aquest cas el de Supersport 300, que es fa dins del Mundial de Superbikes. Que bé que sona, oi?
Molt. Encara no he tingut temps de processar-ho tot, però estic molt contenta d’haver-ho aconseguit. Ha sigut un any molt difícil, perquè amb el canvi de reglament a mitja temporada se’ns han anat complicant les coses... He tingut alts i baixos, però no he parat de treballar mai, pensant que podia fer realitat el meu somni de sempre. Estic molt contenta per mi, però també per Kawasaki i per la gent del meu equip, que s’hi ha deixat la pell.
Li vas dedicar el títol a Luis Salom, i ara corres a l’equip DS, que és del seu cosí... Com és el destí, oi?
Érem molt amics, i quan va morir vaig decidir que si mai guanyava un campionat l’hi dedicaria a ell. I resulta que ho he fet amb un equip que lidera el seu cosí, i que també han guanyat el títol mundial. La vida...
¿I ara què els dius als que posaven en dubte que una dona pogués guanyar un campionat mundial d’aquestes característiques?
No perdré ni un minut amb això. Des de sempre tenia clar que una dona podia assolir un objectiu com aquest, i mai he volgut entrar a discutir-ho amb ningú. Sabia que una dona podia guanyar, si s’ho proposava, i punt. El resultat és aquí, i no cal escalfar-se el cap amb polèmiques que no porten enlloc. Però, si no hagués sigut noia, ¿seríem ara, aquí, parlant tu i jo d’això?
I tant. Laia Sanz ha guanyat un grapat de títols al motor, per exemple. Fa molts anys que ho fa, i no hem deixat d’atendre-la, de seguir-la, de parlar d’ella i de meravellar-nos amb els seus èxits.
La Laia és un exemple i un referent absolut per a tothom. Que hagi guanyat títols durant tants anys ho diu tot. Però de tot el seu palmarès, per a mi el més destacable són els seus resultats al Dakar, perquè allà competia en una prova mixta i contra els millors del món. Això és el més important i transcendent de tot el que ha fet.
¿Físicament has tingut alguna mena de limitació?
Cap. SSP 300 no és una categoria que sigui gaire exigent des d’aquest punt de vista, i en aquest sentit no he tingut cap problema. Bé, sí, un: que a començaments de temporada vaig haver d’aprimar-me vuit quilos per poder minimitzar l’efecte del canvi de reglament tècnic sobre la moto. Però, tret d’això, cap problema.
A la penúltima cursa, a Portugal, se’t va escapar la possibilitat de segellar el títol. I a Magny-Cours ho vas fer, però patint molt, oi?
Moltíssim. El cap de setmana no s’acabava mai. A França vam començar a tenir molts problemes tècnics des del primer moment, i sortir des de la vint-i-cinquena posició, quan el teu màxim rival ho fa des de la primera, no és gaire agradable. Però ni l’equip ni jo no ens vam rendir en cap moment perquè teníem molta fe. Finalment vam fer funcionar la moto i vaig poder remuntar moltes posicions fins a assolir el puntet que em faltava per ser campiona.
Què t’aporta aquest títol?
En el terreny personal, assolir el meu somni de sempre: ser campiona del món. I en l’àmbit esportiu, espero que m’obri portes i oportunitats per seguir comptant amb material competitiu que em permeti guanyar més coses.
Tu havies competit abans, sense èxit, a Moto3. ¿És molt diferent aquell campionat del que has guanyat tu?
No gaire. Els equips són molt semblants en els dos campionats. Pel que fa als pilots, també. No són excessivament diferents, tot i que les motos no tenen res a veure les unes amb les altres.
I ara què? Què faràs l’any vinent?
Aquesta temporada he comptat amb algunes ajudes de Kawasaki. L’any vinent voldria ser acceptada com a pilot oficial d’aquesta marca i repetir la mateixa categoria, ja que penso que per córrer a SSP 600 encara ens falten algunes coses.
¿Penses tornar als Grans Premis en algun moment?
No. Aquí hi estic molt a gust. Tot és molt més pròxim i humà. Allà les grans estrelles són Márquez, Rossi i companyia, i la resta de pilots som considerats com a comparses. Aquí em sento molt valorada i estimada, i m’hi trobo molt a gust.
Si pots aixoplugar-te sota el paraigua de Kawasaki aniràs molt bé, oi? Ells són els dominadors de les últimes temporades a Superbikes... I amb un equip català!
Ara mateix el meu cap està només a les Superbikes. Ja sé que tothom veu MotoGP com el gran objectiu. Però jo, aquí, m’hi trobo molt bé i he trobat el grup de gent que necessitava, i no ho vull perdre de cap manera. Córrer en el futur a Superbikes, i amb Kawasaki, és el pròxim somni que vull fer realitat.