Ana Rosa furga en el passat de Forcadell

Ahir, l’endemà de l’aturada general, era el dia en què els magazins matinals recriminaven la maldat dels independentistes. No ho van tenir difícil: havien escombrat totes les fotos de les xarxes on apareixien nens manifestant-se. La imatge del dia era la dels cinc nadons asseguts a l’asfalt d’una carretera tallada amb un rètol que demanava la llibertat per a Cuixart i Sànchez. El súmmum de la maldat: exposar les criatures indefenses a les rodes de qualsevol camió inesperat que passés per la carretera. Es repetia la cançó de l’1-O: que s’utilitzaven nens com a escuts humans per aturar les porres de la Policia Nacional. La situació, però, produïa una paradoxa mediàtica. ¿La canalla dels independentistes està sent més utilitzada pels seus pares o pels mitjans espanyols per demostrar que són gent que s’han begut l’enteniment?

Però també era el dia en què Carme Forcadell declarava a l’Audiència Nacional. Per tant, calia posar-hi el focus. Els redactors d’Ana Rosa Quintana exhibien unes imatges que havien descobert als arxius de TVE que fins i tot a la mateixa Forcadell li farien gràcia: una gravació del 1978 que era la primera aparició televisiva de la presidenta del Parlament, aleshores treballant de reportera del programa Giravolt del Circuit Català. Però es tractava de ridiculitzar-la amb música humorística de fons: “Antes de ser activista, la expresidenta del Parlament fue periodista, que también rima con independentista. Pero atención, lo suyo fue, curiosamente, en TVE”. La veu en off afegia: “Es la primera vez que se la escucha hablar en castellano delante de una cámara”. I a continuació criticava la seva feina: “Esta es una de las preguntas más largas que realiza. En las demás, va al grano y es concisa”. Amb superioritat moral i condescendència, Ana Rosa feia broma de la progressió professional de Forcadell. Una reportera havia anat a Xerta a entrevistar veïns. Volia saber si Forcadell saludava quan se la trobaven al carrer el dia que anava al poble a visitar la mare. “Sí que saluda. Al menos a mí me saluda”, deia una senyora.

És curiós, però el relat mediàtic sobre els membres del Govern és cada vegada més semblant al que aquests mateixos mitjans dediquen a maltractadors i terroristes. Saber si saluden, tenen cura dels seus pares o són bons veïns es converteix en una manera d’analitzar i posar en dubte la seva conducta. També feien la crònica de la fugida de Puigdemont a Brussel·les i parlaven d’una casa rural on es va fer una reunió clandestina per tramar el pla. Vides de nens innocents en perill, veïns interrogats, recerca d’episodis biogràfics convertits en paròdia, masies amagades per a trobades secretes i una deshumanització en general dels polítics protagonistes per convertir-los en personatges malvats que s’ajustin al relat del Procés que estan venent.