L'anacronisme dels indults 'religiosos' per Setmana Santa
BarcelonaSis persones que havien estat condemnades per tràfic de drogues, estafa o robatori han estat indultades després que ho demanessin confraries de Setmana Santa de Saragossa, Oviedo, Màlaga, Granada i Sevilla. Aquesta anacrònica tradició, que es remunta al segle XVIII, s'ha mantingut camuflada fins avui. En teoria no hi ha un tracte de favor, ja que segons la llei qualsevol persona pot demanar que indultin un condemnat amb sentència ferma.
La concessió d'aquesta mesura, que atorga el rei a proposta del ministeri de Justícia, és menys excepcional del que podria semblar –per a desesperació de molts juristes–, però el cert és que les peticions que provenen d'organitzacions catòliques tenen més èxit que les de la resta de mortals. El 2014, per exemple, de les 7.872 peticions d'indults que hi va haver se'n van concedir 72, és a dir, el 0,9%. Per contra, si ens fixem només en les que van demanar aquell any les entitats religioses per Setmana Santa, de les 28 peticions se'n van concedir 16, un 68%. És a dir, el 22% del total d'indults d'aquell any els van aconseguir les confraries religioses.
Espanya és un estat aconfessional sobre el paper però és evident que en el fons es manté un profund lligam amb l'Església catòlica que trenca la neutralitat confessional de l'Estat i vincula el dret a una tradició religiosa que, a més, és totalment anacrònica i difícil d'entendre en ple segle XXI. Algunes confraries, a sobre, demanen als indultats que purguin els seus pecats desfilant amb ells a les processons, una pràctica que en cap cas pot substituir la pena civil. De totes les peticions que s'han fet aquest any cap prové de confraries catalanes. El portaveu de la Coordinadora Catalana de Confraries, segons explica el reportatge que avui publiquem a Societat, diu que no s'ho han plantejat mai i no ho consideren feina seva. El cert és que a Catalunya l'estructura de les processons és diferent, ja que la majoria les organitzen les parròquies i no les confraries, que no tenen tant de pes com en altres llocs d'Espanya.
El que sembla clar, en tot cas, és que amb el tema dels indults hi ha el que algun jurista considera un "forat negre". José María Aznar el 2000 va marcar un rècord amb 1.744 indults concedits. Sens dubte ha sigut el president que més n'ha concedit. Segons la Fundació Civio, en els seus vuit anys de govern va indultar 6.132 persones, dos al dia, i l'excés del 2000 el va justificar perquè era un any jubilar i va assegurar que el Papa li havia demanat. És escandalós que sigui precisament el partit d'Aznar i els que se'n senten hereus, com Ciutadans o l'ultradreta d'Abascal, els que ara s'esquincen les vestidures per l'existència d'aquesta figura de l'indult que, diuen, burla la justícia. 141 dels indultats per Aznar, segons Civio, havien estat condemnats per corrupció, i llavors no se les van esquinçar. Ara, quan el judici als presos polítics catalans encara està en marxa i no hi ha ni sentència, fan campanya i actes dient "No als indults, sí a la justícia".
La figura de l'indult és discutida per molts juristes, especialment quan s'atorga per motius de tradicionalisme religiós, però el que és hipòcrita és negar-los només a uns i aplaudir els excessos dels propis.
