L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'L’endemà del fracàs, l'endemà del país'

Avui és l’endemà d’una profunda sensació de vergonya col·lectiva causada per la mala gestió del Govern de les ajudes als autònoms.

La vergonya que fa que el Govern, per repartir diners públics, munti una mena de competició entre autònoms, vejam qui arriba primer a penjar la seva candidatura.

La vergonya que fa veure com era de curta l’ajuda. El fet que es volguessin repartir 20 milions d’euros en una sola ajuda de 2.000 euros. Amb això només n’hi havia per a 10.000 autònoms, dels 100.000 professionals que entraven dins els criteris establerts per rebre l’ajuda.

La vergonya del col·lapse del sistema informàtic, dos dies seguits, amb la pèrdua d’hores i hores per a tants professionals.

Retrets entre departaments de la Generalitat, concretament entre el de Treball i el de Polítiques Digitals. ¿És així com Junts per Catalunya i Esquerra Republicana pensen estar en condicions de repetir govern al febrer?

Això sí, al final el Govern es va haver de disculpar, però el mal ja estava fet.

Em consta, i és lògic, que el Govern tenia la millor intenció, que busca treure diners de sota les pedres per ajudar, que si va rascar 30 milions els volia posar a disposició de la gent que els necessita. Però aquestes ganes d’ajudar es van acabar convertint en una mena de jocs de la fam telemàtics en què, a sobre, es repartia el poc que hi havia.

Avui, a l’editorial diem que “si no hi ha diners, que es digui i es denunciï a Madrid, però el que no es pot fer és generar més frustració entre els autònoms”.

I diem també que el grau principal de responsabilitat recau en qui va aprovar una mesura amb molts números per fracassar i crear malestar. I que, per tant, és el conseller Chakir el Homrani qui hauria d’assumir la responsabilitat política del fiasco i posar el càrrec a disposició de qui ara exerceix de president, és a dir, el vicepresident Pere Aragonès, que recordem que no té la potestat de cessar consellers.

Això en el terreny de l'assumpció de responsabilitats polítiques. Però amb això no n’hi ha prou. Què passa amb la quota dels autònoms? Com es pot continuar pagant en la seva integritat si l’activitat professional s’ha aturat, molt o poc? I això ja no és competència de la Generalitat, ho és de l’Estat. Igual com el retret de “si tenen les nostres dades, per què les hem d’entrar una vegada i una altra”. Això, que és veritat en molts casos, no escau aquí, perquè qui té les dades fiscals dels autònoms és l’Estat i no la Generalitat.

Aquest fracàs ens hauria fet mal en qualsevol moment, però en fa molt més ara, que hi ha molta gent que no és que la passi magra, sinó que està desesperada. I això ens fa tornar a una pregunta que ens fèiem la setmana passada: quina mena de país som? Som excel·lents en moltes coses, però tenim fracassos com tothom.

Mirin, avui, el Ferran Sáez escriu el seu article sobre el turisme, una de les grans fonts d’ingressos del país, fins ara. I es pregunta: ¿el monocultiu del turisme és el resultat d’una decisió calculada i voluntària o bé una simple reacció desesperada relacionada –si més no a casa nostra– amb l’evaporació de la indústria productiva de tota la vida? Quan jo era un nen, als anys 70, a Catalunya es feien moltes motos, posem per cas, i competien amb èxit arreu del món. Es feien moltíssimes altres coses, i a Alemanya encara en fan. Amb franquesa: ¿ens dediquem al turisme perquè volem o perquè ja no donem més de si i hem d’ensenyar les romanalles que van edificar les generacions anteriors?

Aprofitem aquesta crisi, i aquests fracassos, per aixecar el cap amb més força.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.