L'anàlisi d'Antoni Bassas: "L'alarma, el caos i el respecte a la gent"

A Catalunya hem comptat 10.672 morts i a Espanya ja son 25.428. A Catalunya, ara mateix, hi ha més de 500 persones entre la vida i la mort a les unitats de cures intensives.

A Catalunya, dades d’ahir, 1 de cada 5 treballadors està acollit a un ERTO. Això vol dir 704.000 treballadors agafats a una paga mensual d’emergència que molts altres, encara en pitjors condicions laborals, ja voldrien.

En aquesta situació resulta desmoralitzadora la incertesa sobre si demà el govern espanyol podrà prorrogar l’estat d’alarma. I resulta alarmant la manera amb què avisa de les conseqüències. Ábalos assegura que no donar suport a una nova prórroga de l'estat d'alarma portaria Espanya al caos sanitari i econòmic.

Diu el ministre que de l’estat d’alarma en depèn continuar cobrant els ERTO o les restriccions a la mobilitat aconsellades pels experts per frenar el contagi del virus.

Sembla la versió macabra del “susto o muerte”: alarma o caos. Moltes gràcies als responsables polítics per presentar-nos aquest menú del dia tan estimulant. Les responsabilitats de la situació estan repartides. Per part de l’oposició, desestabilizar el govern en la crisi sanitària i econòmica és d’una gran irresponsabilitat. Per part del govern de Sánchez i Iglesias, actuar amb autoritarisme com fins ara, també. Però qui té més poder té més responsabilitat, i qui té més poder és, logicament, el govern. Hi ha molt en joc. Si l’estat d’alarma és tan important i no tens majoria, cal que els superpoders de la situació excepcional en què et trobes no et pugin al cap i estiguis disposat a negociar la manera de fer realitat allò que prediques, que és que això s’ha de fer entre tots.

Avui he tornat a escoltar els 25 minuts de discurs de Sánchez del dissabte 13 de març, quan va explicar com aniria l’estat d’alarma. Aquell dia va fer un discurs com per acomiadar tot l’equip que li prepara. Es va proclamar “autoridad competente en todo el territorio nacional”, va caure en ampulosos llocs comuns del tipus ”no nos va a temblar la mano”, va consagrar la falsedat interessada que el virus no entén de fronteres, i va fer afirmacions que fan enrojolar, com ara “el heroísmo consiste en lavarse las manos”.

Sánchez va voler-se construir una imatge d’estadista aprofitant la gestió de la crisi i no va mesurar bé les seves forces, polítiques i comunicatives, sobretot perquè això no és un “no es no” guanyat al PSOE. No, això és fer front a la crisi més gran de la nostra vida. En comptes de dirigir compartint responsabilitats que ja estan repartides d’ordinari a les autonomies, Sánchez ha ordenat primer i ha justificat després. La setmana passada vaig dir que si Sánchez escoltés no hauria de rectificar, i avui la frase es podria adaptar a un “si escoltés, no hauria de patir pels vots de l’estat d’alarma”. Mirin el PNB o Esquerra, disposats fins ara a fer possible amb els seus vots la continuïtat del govern espanyol. Cal haver-ho fet molt malament per no tenir ara els seus vots.

Hi ha una derivada terrible d’això que amoïna, pel futur que prefigura: el coronavirus és una prova del tipus d’excepcionalitat que ja es va trobant el món amb el canvi climàtic. Si la política no respon d’una forma més cooperativa i menys competitiva, arrossegarà la democràcia a una caiguda fatal.

No hauríem d’estar parlant de si el govern té els vots quan hi ha 500 persones a les UCI entre la vida i la mort. No es pot predicar que al virus se’l para units i governar sense escoltar ni compartir.

Un record per als que treballen en primera línia, per als que pateixen, per als presos polítics i exiliats, i que tinguem un bon dia.