L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘L’assistència primària s’ha fet vella’

La vaga dels metges d’atenció primària no és un episodi de reivindicació laboral més.

No ho és perquè els metges demanen, sobretot, poder fer bé la seva feina, decidir amb autonomia professional com faran la gestió clínica dels seus pacients i determinar quantes visites poden assumir.

Avui, al diari, llegim una ondontòloga que diu: “Tenim 10 minuts per a una visita, sigui una biòpsia o una extracció”. Una ginecòloga es queixa de tenir una llista d’espera d’entre quatre i sis mesos, i a més no tenen temps per formar-se. I un altre metge resumeix: “Estem cansats, mal pagats, i la gent està en perill perquè no els podem atendre com voldríem”.

Sobre la importància de la sanitat com a servei públic no cal insistir-hi. En una societat desigual, on la diferència de renda es pot mesurar per la diferència en esperança de vida, una sanitat pública és la primera esperança d’igualtat de tracte.

Avui l’excel·lent sanitat catalana està amenaçada per diversos factors: per l’infrafinançament, perquè després de deu anys d’estudis els metges cobren sous per sota del seu esforç i preparació, perquè van sobrecarregats de feina i perquè ja ha començat una època de jubilació massiva de metges i no tots podran ser reemplaçats per les noves fornades.

Però si escoltem els especialistes descobrirem que no tots els problemes venen de les retallades o el mal finançament. El president del Col·legi de Metges de Barcelona, Jaume Padrós, diu avui: “S’ha banalitzat la consulta a primària. S’hi va per qualsevol cosa i tot s’ha de resoldre el mateix dia, i de vegades són temes que tenen solucions burocràtiques”. I afegeix que avui els pacients són més complexos perquè abans la gent es moria més jove i ara hi ha més malalties que es cronifiquen perquè la gent vivim més anys. I acaba: “No podem continuar funcionant com abans. Els models organitzatius han quedat obsolets”.

Transformar la primària: aquest és un objectiu de país en què hauria de ser possible el consens polític i dels professionals, i hauria de ser obligatori actuar amb rapidesa. Si no som capaços de transformar el present, no tindrà gaire sentit fer discursos de futur. És per coses com aquesta que un país es va parant.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.