L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Qui és la senyora d’Austràlia i el delicte de rebel·lió’
"Aquesta senyora és la Paola Polacco Sandersley. Té 78 anys, va néixer a Nova York, filla d’italians que van escapar del feixisme de Mussolini. No és australiana, però les imatges són de Sidney perquè allà hi viu un dels seus tres fills. La Paola escriu: «em van consternar les imatges de la brutalitat de la Guàrdia Civil contra votants pacífics»"
La Fiscalia continua tenint molts problemes per demostrar que hi va haver violència, és a dir, rebel·lió i sedició. I això que ahir el fiscal va poder interrogar durant quatre hores, quatre, Jordi Turull. De la mateixa manera que els dic que Turull va haver d’admetre que va desobeir el TC que havia declarat inconstitucional el referèndum, i que ja veurem si esquivarà el delicte de malversació, l’Estat no pot provar el delicte de rebel·lió si no és fent aquella tombarella de la gent convertida en muralles que es llençaven contra la policia.
L’únic a què s’agafa el fiscal són els dos cotxes de la Guàrdia Civil que van quedar abonyegats després de la manifestació del 20-S a la rambla de Catalunya. Cal insistir una vegada i una altra que si van quedar malmesos va ser, preferentment, perquè van servir com a tarima per a les càmeres dels periodistes, no perquè la gent els ataqués amb bats de beisbol. Ahir va venir Lluís Llach a aquest plató a veure el judici amb subscriptors del diari, ell es va passar aquell dia amb els Jordis (aleshores era diputat) i va dir això.
No sé si més endavant, quan declarin els policies nacionals o els guàrdies civils que van venir a reprimir el referèndum, apareixerà algun detall que vinculi Procés i violència, però fins ara les acusacions no se n’han sortit. És més, l’Estat comença a adonar-se que cada cop que parla de violència a Catalunya l’afirmació se li gira en contra perquè tornen a aparèixer les imatges de la policia. Aquelles imatges són la ruïna del relat de l’estat espanyol. Els hi explico amb un exemple.
És probable que, en les últimes hores, hagin vist les imatges d’aquesta senyora amb una estelada en un carrer de Sydney, Austràlia, repartint propaganda per denunciar que a Espanya hi ha nou presos polítics catalans. En un moment determinat, un home a qui no veiem, però sentim, s’encara amb ella…
Qui és aquesta dona?
Aquesta senyora és la Paola Polacco Sandersley. Polacco amb dues ces (ja és irònic que es digui Polacco). Té 78 anys, va néixer a Nova York, filla d’italians que van escapar del feixisme de Mussolini, casada amb un anglès fill de romanesos, que actualment viu a França. No és australiana, però les imatges són de Sidney perquè allà hi viu un dels seus tres fills. Els altres dos viuen a Singapur i a Londres. Doncs bé, en aquest correu que els mostrem la Paola escriu: “Sabia poc de Catalunya fins al referèndum del 2017, quan em van consternar molt les molt televisades imatges de la brutalitat de la Guàrdia Civil contra votants pacífics”.
Ho veuen? És allò que hem dit aquí alguna vegada. Tu poses aquelles imatges a gent de qualsevol lloc del món sense dir d’on són, només expliques que són uns que volen votar i la policia que els pega per fer-ho, i immediatament de quin costat es posa la gent? Això és el que li va passar a la Paola. Identifica violència amb l’estat espanyol i absència de violència en la gent. Aquesta és, també, la dificultat que té el fiscal.
I llavors, esclar, d’aquella consternació en deriva tot un estat de consciència. La Paola va venir a Barcelona l’últim 11 de setembre. Va viure a casa d’uns catalans que estan apuntats al Catalan Foreign Friends i els va dir que quan va veure les imatges de l’1 d’Octubre no es podia estar “asseguda al sofà”. Fins i tot està aprenent català. I per això, en aquest correu que els hem mostrat, la Paola Polacco afirma: “Trobo lamentable i totalment inacceptable que hi hagi presos polítics al cor de la Unió Europea. Com a Europea, m’avergonyeix profundament que la Unió Europea estigui tancant els ulls al que hauria de veure’s clarament com una violació dels drets humans per part d’un país membre”.
Mirin, la sessió d’ahir del judici va ser apassionant, perquè va acabar sent un debat sobre els límits del estats a l’hora de crear o d’imposar la cultura política i social que a la gent li sembla acceptable. Hi va haver un moment que el fiscal va preguntar: "¿I la gent no sabia que el referèndum havia sigut declarat il·legal pel Tribunal Constitucional?” Doncs sí, probablement els 2,28 milions de persones que van anar a votar ho sabien, però van anar a votar igualment perquè no havien estat convocats per atracar un banc o cremar un bosc, sinó per posar una papereta en una urna per autodeterminar-se, i el sentit comú fa que a la gent li sigui difícil de creure que això pugui ser il·legal al segle XXI. Igualment, Turull va recordar el guàrdia civil que vigilava el Centre de Telecomunicacions de la Generalitat (CTTI) l’1 d’Octubre. Com que el referèndum continuava, li van ordenar: "Apaga-ho tot!" I ell va contestar: "Aquí tot està apagat!" Per bé o per mal, els estats van darrere l’economia i els nous consensos socials. Si Catalunya fos un país independent li passaria (potser no tant, perquè seria nou), però la font de legitimitat dels estats no pot descansar només en el càstig i ha de tendir cada cop més al consens. I consens és el que no té aquesta idea d’Espanya a Catalunya.
Llibertat per als empresonats, els processats, els exiliats.
