L’anàlisi d’Antoni Bassas: 'El català tolerable’

Arribem a Nadal preguntant-nos on som després de tot el que va passar divendres amb el consell de ministres i després del primer any de l’aniversari de les eleccions del 21-D.

Amb la reunió Sánchez-Torra hem entrat en un altre gag de ‘Polònia’. Van quedar que dialogarien. Fins i tot van reconèixer en un comunicat que hi havia un conflicte polític a Catalunya. Fins i tot van estalviar-se parlar de la Constitució i l’Estatut. Però, de moment, l’únic diàleg que hi ha és aquest que expliquem avui a les pàgines de Política: “Moncloa i Generalitat s’emplacen mútuament a fer “real” el diàleg”, és a dir, que Torra diu a Sánchez: “Fes alguna cosa més que canviar-me el nom de l’aeroport”. I Sánchez diu a Torra: “O m’aproves els pressupostos o hauré de convocar eleccions i governarà el tripartit nacionalista espanyol de dretes que us aplicarà el 155, i tot per culpa teva”.

Per a més contradicció, un diàleg com aquest, que tot just és un desglaç, ha servit per l’habitual demostració d’histèria política espanyola (“Traïció!”, “Es reuneix amb Torra com si fossin dos països diferents!”, això ho va tornar a dir ahir Casado) i la ja tradicional divisió del món independentista. O sigui que Sánchez i Torra paguen un preu per un desglaç incert.

La situació és tan contradictòria que el tripartit de dretes posa l’accent en els incidents com si això fos París amb els ‘armilles grogues’, el sobiranisme majoritari posa l’accent en la falta d’incidents remarcables i el socialisme o el que en quedi creu que la falta d’incidents és una prova que el sobiranisme es desinfla.

De divendres, també, queda l’afegit de Josep Tarradellas al nom de l’aeroport del Prat. Si el govern espanyol pot posar el nom sense consultar la Generalitat, no cal dir res més sobre en quina mena d’estat estem. I després hi ha el nom triat. Tarradellas. Mirin, el nom no l’han triat perquè el president Tarradellas aguantés la Generalitat a l’exili durant les dures dècades en què la immensa majoria de catalans ignoràvem fins i tot la seva existència, sinó perquè representa, primer, el final feliç de la Transició, gentilesa del rei Borbó, un jove falangista que acaba sent demòcrata (aeroport Adolfo Suárez, a Madrid) i un vell republicà que acaba sent nomenat marquès pel rei Joan Carles i a l’enterrament del qual va assistir el president del govern espanyol Felipe González (el nom de Tarradellas és un brindis a la Transició) i, segon, el tipus de polític català tolerable, per la cultura política espanyola, per agraït a la monarquia, al qual s'agraeixen els serveis prestats.

Un any després del 21-D, el gran canvi és que ja no governa el PP, gràcies als vots al socialisme espanyol d’uns independentistes que van voler passar per alt que el socialisme espanyol va votar a favor del 155 i es va manifestar al costat de l’unionisme més ranci. Allò va ser ‘realpolitik’. Sánchez va dient que a Catalunya no hi ha una majoria social àmplia a favor de la independència i que caldria fer un Estatut. Però a Espanya, en relació a Catalunya, ¿hi ha una majoria social àmplia per fer un Estatut? ¿No serà que més aviat hi ha una majoria àmplia per aplicar el 155? Perquè ja em diran quin Estatut es pot acordar amb el PP i Ciutadans.

A Catalunya, partits, presos i exiliats sovint tenen interessos i estratègies diferents i bifurquen solucions. Obliden que el 2019 arrencarà amb el judici als presos, que serà una humiliació després de la qual probablement acabaran passant per les urnes, per traduir aquesta humiliació en vots, en una resptosta política de gran magnitud. El sobiranisme pot estar cansat, però no oblida.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.

I que tinguem un bon dia i un bon Nadal.