L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'El cop d'efecte amb Ciutadans i el PNB centra el PSOE i descol·loca Esquerra'

La jugada "O estat d’alarma o el caos" li ha sortit bé a Pedro Sánchez. Aquest matí, un parell d’hores abans d'anar al Congrés, el PNB li ha donat els vots. I ahir a la nit els hi va donar Inés Arrimadas. Sánchez, més centrat impossible: governa amb Unides Podem, Esquerra el va investir, el PNB i Ciutadans (nacionalistes bascos i espanyols) li salven el que probablement serà l'últim estat d’alarma, el PP deixa de ser rellevant en aquesta votació i qui dia passa, any empeny.

En una tarda han quedat oblidats els gestos d’Arrimadas

durant la investidura de Sánchez i tota la fila de delicadeses que l’ara líder de Ciutadans va dedicar a Sánchez com allò que "feia la pilota als colpistes".

I a Arrimadas el moviment també la centra: sempre podrà dir que va donar a un govern socialcomunista, ella, a qui havien posat a la mateixa filera que Vox i el PP com a triple dreta nacionalista espanyola. Arrimadas ha posat Ciutadans allà on volia l’Íbex-35, que va encimbellar el partit carbassa com a “Podem de dreta”: com a frontissa que completi els vots que el PSOE o el PP no tinguin el dia que governen.

I, precisament perquè no volia ser frontissa, un vell conegut de la política i la tertúlia radiofònica a Catalunya, Juan Carlos Girauta, ha plegat de Ciutadans dient que ell no havia treballat tant per acabar sent frontissa.

I Carina Mejías, la que havia de ser candidata de Ciutadans a l’alcaldia de Barcelona fins que va aparèixer Manuel Valls i l'hi van fer deixar córrer, també ha plegat.

Això indica fins a quin punt, per a algunes persones del que encara quedava de Ciutadans, el partit era de dreta nacionalista espanyola i els pactes amb el PSOE equivalien a contaminar-se (sobretot si era un PSOE que governa amb Pablo Iglesias). Arrimadas ha fet un moviment de supervivència política i qui sap si personal.

El PNB ha estat fidel al seu sentit d’estat espanyol (perquè l'statu quo econòmic ja li va bé i se sap moure sense complexos quan a Madrid hi ha majories absolutes), de partit que no vol soroll i que ha d’anar a eleccions en els pròxims mesos.

Així és la política, hàbitat on la necessitat fa els més estranys companys de votació. És un moviment al tauler, ni és un escac ni és el final de cap partida, però, pel que fa a Catalunya, fa ploure sobre mullat: ni Sánchez ha governat la crisi amb les autonomies ni ha treballat per fer d’Esquerra un soci preferent, ni Esquerra ha sabut com ser-ho, sobretot ara que està al govern de Catalunya i es necessitarien en cas de voler construir una majoria d’esquerres en el futur.

Un record pels que treballen en la primera línia de la crisi, per tots els que estan patint, pels presos polítics i exiliats, i que tinguem un bon dia.