L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Com els traiem d'aquí?'

Al final, a la fàbrica de Badalona hi van morir tres persones, dues estan crítiques i quatre ferides greus.

A la portada, aquesta fotografia tan trista, la dels bombers baixant al carrer el cadàver d’una de les víctimes de l’incendi, que sembla que es va originar amb una espelma.

Avui els mitjans expliquen que la majoria d’ocupants de la nau eren migrants que feia més de vuit anys que vivien a la nau, o seria més exacte dir que hi malvivien. No tenien aigua, sembla que en alguns racons hi havia llum punxada de mala manera. La majoria, quan van començar a notar que l’espai s’omplia de fum, van saltar per la finestra. Els que eren en un segon pis no es van fer res. Un que es van llançar des del quart va morir. Des del carrer demanaven a la gent que llancés matalassos i coixins per esmorteir el cop de la caiguda.

En aquesta pàgina hi hem recollit tot de testimonis que expliquen l'angoixa d’aquells minuts, que devien ser horribles.

Avui l’incendi està apagat, la nau ja no fumeja, però queda com a testimoni ennegrit d’una drama previ.

Una baralla de competències sobre la gent sense llar deixa un buit de poder. Quantes naus industrials abandonades i ocupades com aquesta no hi deuen haver a Catalunya i quanta gent no hi malviu? Perquè, esclar, nosaltres, vostè i jo, coneixem aquestes persones: són els que van amb el carretó del súper recollint ferralla pel carrer, els del top manta, els venedors ambulants. Els carrers en van plens. Són persones. No van pel carrer de dia, i de nit ja no existeixen. En algun lloc han de trobar recer nocturn. Són els afectats per una roda burocràtica infernal: com que no tenen papers, no poden treballar, i com que no poden treballar no tenen papers ni poden integrar-se a una vida econòmica més o menys normal. Però són aquí, entre nosaltres.

Per això és comprensible aquest missatge, d’aquest matí, de la parròquia de Santa Anna, de Barcelona (on tenen un hospital de campanya que dona menjar i assistència mèdica a persones com aquestes), que diu:

El drama de Badalona torna a posar al descobert una situació legal que no arreglem, i una situació social per a la qual hi ha molts pedaços i molts voluntaris, que fan una feina magnífica, però insuficient. 2020, l’any en què a l’Estat (i quan dic Estat vull dir l’espanyol, però també la Generalitat i els ajuntaments) li hem vist les costures.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.