L’anàlisi d’Antoni Bassas: 'Compte amb caure en la provocació de l'Estat'

Demà és 1 d’octubre. Demà farà dos anys. Segur que molta gent, si li pregunten com se sentia aquell dia, explicarà, a banda del cas concret que va viure al seu col·legi electoral o la seva escola, que van ser setmanes de sentir una angoixa al pit, de despertar-se a la nit, de neguit, de preguntant-se què podria passar i, sobretot, de qüestionar-se quin paper se suposava que havia de fer.

Dos anys més tard, la situació és diferent, però sí que estem notant que els dies de tensió han tornat: la detenció i la presó per a set CDR acusats de terrorisme, la premsa d’estat espanyola comparant Catalunya amb el País Basc quan els anys d’ETA, filtracions d’un sumari judicial secret en què s’esquitxa una germana del president Puigdemont, i l’amenaça de Pedro Sánchez d’un altre 155 com a acte d’obertura de la campanya electoral a Catalunya. L’Estat està intentant vestir l’independentisme de violent i, en la mesura que pot, de derrotat.

Això és el que ha passat. Per davant tenim l’aniversari de demà. Ciutadans va malament en les enquestes i fa campanya electoral anunciant una moció de censura contra el president Torra, que no prosperarà perquè no tenen els vots suficients, però els és igual. També hi ha la sentència, que hauria d’arribar la setmana que ve. I, després de la sentència, en plena campanya electoral, la possibilitat d’activar el 155, de retirar competències a la Generalitat i de tornar a demanar l’extradició del president Puigdemont, afegint-hi algun agreujant que de prop o de lluny es justifiqui amb el terrorisme. Per què surt ara Puigdemont en una investigació dels CDR? Doncs per veure si poden acusar-lo de contacte amb persones acusades de terrorisme el dia que tornin a demanar la seva extradició a Bèlgica, just després que surti la sentència.

I així, molta gent es pregunta què ha de fer, i com ha de contestar a la repressió, les amenaces de més repressió i les injustícies. Sabem que hi haurà protestes, probablement ja demà mateix, i que vindran mesos en què no pararem de parlar de la resposta a la sentència. Cada ciutadà ha de decidir on posa el límit d’allò que li sembla intolerable, però posats a suggerir una resposta cal tenir en compte tots els elements. I un d’aquests elements és la incapacitat dels partits independentistes d’anar junts a les eleccions del 10 de novembre, o de consensuar una resposta a la sentència, o fins i tot de plantejar una tria desconcertant per a totes les opcions. Em refereixo al fet que han votat al Parlament desobediència civil i institucional, però tothom s’està preparant per a les eleccions espanyoles del 10 de novembre. Fins i tot la CUP s’hi presentarà, quan no hi havia participat mai fins ara.

És evident que el sentiment d’injustícia davant les presons, les detencions i la violència policial de l’1 d’Octubre no ha disminuït i que el desig d’independència, referèndum o negociació política està per sobre de la incapacitat dels partits per liderar el moviment de manera unitària, però aquests dies que venen cap resposta serà efectiva si no es té en compte que aquesta història va per llarg i que no s’acabarà en aquestes dues setmanes. Al contrari, pot empitjorar si l’independentisme entra al joc de l’Estat com si fos un toro.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.