L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Una conferència amb holograma’

“Oriol Junqueras va pronunciar ahir una conferència”. Malauradament, tothom sap que aquesta frase és una exageració perquè el president d’Esquerra és a la presó, i el que va muntar ahir el seu partit va ser una lectura de textos de Junqueras en la veu de companys del partit, i la projecció d’un holograma que, per uns moments, va permetre una il·lusió de presència real de Junqueras a l’escenari, davant dels assistents.

El missatge d’ahir era el comiat abans del trasllat de demà passat a Madrid per començar el judici de presos i encausats independentistes, en què Junqueras té la petició de pena més alta: 25 anys de presó i 25 anys d’inhabilitació, demanen per ell.

El missatge d’ahir es pot resumir en: reivindicació d’Esquerra, en el to de qui veu pròxima l’hora de derrotar l’altra gran família del sobiranisme, ara que està dividit en una sopa de lletres. Dibuix d’un full de ruta: una aliança de l’independentisme amb els partidaris del dret a decidir i de la república, en què Esquerra té una posició millor, perquè es presenta al centre fent frontera amb més partits que els altres partits. I va ser, també, una acusació a l’Estat.

Però ahir, a la conferència, també hi planava un retret a Puigdemont. En una entrevista a ‘Le Figaro’, Junqueras deia que es va quedar a Catalunya “per un sentit de responsabilitat amb els ciutadans”. “Sòcrates, Sèneca o Ciceró van tenir l’oportunitat de fugir i no ho van fer. Aquesta responsabilitat cívica i ètica m’impressiona molt”. Ahir, quan li van preguntar a Carles Puigdemont per aquests paraules, va contestar: “Tindré paciència fins a la sentència, després cadascú explicarà el que hagi d’explicar. Tots sabem on érem i el que vam fer”. És la primera vegada que Puigdemont no amaga un punt d’irritació amb Junqueras. La història d’aquest desencontre és coneguda i no tindria més transcendència si no fos que, si els lideratges estan enfrontats, la unitat estratègica és impossible.

Junqueras cita el cas dels que podent fugir no ho van fer i n’elogia la responsabilitat cívica i ètica. Podem llegir en aquestes paraules que l’exili de Puigdemont és menys cívic i ètic, però, aleshores, ¿també ho seria el de Marta Rovira, o el de Toni Comín, o el de Clara Ponsatí o el d’Anna Gabriel? No crec que Junqueras digués mai això.

Atribuir superioritats morals a la presó respecte a l’exili és un error. Per moltes raons. Perquè l’exili és una forma de presó, també, perquè representa una altra forma, gravíssima, de falta de llibertat. Perquè tots dos són políticament útils, perquè les paraules dites des de la presó o des de l’estranger agafen un ressò més fort, especial, i perquè exili i presó parlen del sacrifici personal que paguen els que els pateixen. Això per no tornar al fet que van haver de triar ràpidament i en circumstàncies dramàtiques, que hi ha raons personals, i que el que avui pot semblar una decisió correcta, potser demà no ho serà.

Tot de corresponsals estrangers han passat per la presó a entrevistar els líders sobiranistes. Puigdemont ha parlat a Bèlgica, el Regne Unit, Dinamarca, Finlàndia, Alemanya, Suïssa, ahir a Irlanda, i, per cert, cada cop que ho fa, recorda a Espanya que hi ha països europeus on la justícia no diu el mateix.

Mirin, crec que els que estan interessats en la divisió entre líders són, sobretot, els que estan interessats en la divisió dels que van anar a votar l’1 d’Octubre. Que la gent que es manifesta a les portes de les presons o porta llaços grocs pateix igual pels uns i pels altres.

Però, sobretot, crec que discussions com aquesta animen l’Estat a la repressió, perquè mentre discutim qui és més ètic oblidem una trista realitat: que el president ha de parlar des de Dublín i el vicepresident ha de fer servir un holograma.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.