L’anàlisi d’Antoni Bassas: ’La culpa és del finançament o del procés?’

Metges, mestres i professors, bombers, estudiants van a la vaga. La història és coneguda: el 2010 el govern Mas va retallar els pressupostos de la Generalitat en el marc de les polítiques d’austeritat que va acabar imposant la Unió Europea, i que tan discutides i discutibles són en termes dels costos socials que han tingut i encara tenen. Tots els serveis públics van quedar tensionats, i en bona part gràcies a la professionalitat dels col·lectius que ara estan en vaga s’ha aconseguit prestar els serveis amb menys perjudicis per als usuaris.

Avui, la premsa de Madrid ho té clar: “Les protestes socials desborden Torra després de sis anys de Procés”, “Diada social contra Torra”, “La Catalunya real evidencia el col·lapse de l’independentisme”. En un sentit contrari es podria titular que la Generalitat no pot fer més perquè té un greu problema de finançament. I així cadascú s’ho mira pel cantó que vol i se’n va a casa convençut que els fets li donen la raó.

Escoltin, no m’ho miraré amb equidistància. Els problemes dels serveis públics a Catalunya tenen més a veure amb el mal finançament que amb sis anys en què la prioritat dels governs hagi estat el Procés. Que Catalunya paga molt més del que rep és una evidència irrefutable, i que les millores en el sistema que la Generalitat ha aconseguit sempre han fet curt també és una evidència. Va ser així amb els governs de CiU i amb el tripartit d’esquerres. Recordin que el 2011 i el 2012, Mas va plantejar a Rajoy un pacte fiscal i la resposta va ser que no. I part de la reclamació catalana d’aquests anys es fa en nom de la justícia social, és a dir, la independència com la manera de posar fi a solucions econòmiques parcials que acaben sent pegats provisionals. Considerar que la classe política catalana, durant aquests anys, no ha estat conscient que s’havien de pagar nòmines o proveïdors, que no podia contractar més mestres, en resum, que deixava que tot cremés com Neró mentre tocava la lira del Procés, és molt injust. Que li preguntin a Andreu Mas-Colell, a Oriol Junqueras o ara a Pere Aragonès quantes hores de son els ha robat arribar a final de mes. I d’altra banda, ja n’hi ha prou de la cançoneta que 2,3 milions de persones reclamant la independència no són la Catalunya real.

Que com més lluny ha arribat el Procés més en segon pla ha quedat la gestió també és evident. Per exemple, aquest 2018 acabarà amb els pressupostos del 2017 prorrogats. I més aviat sembla que Torra no podrà aprovar els pressupostos per al 2019. Durant els set mesos de 155, l’administració catalana va viure en estat vegetatiu, sense prendre cap decisió estratègica. I tot això és evident que passa factura. Com li està passant a Espanya haver estat 10 mesos sense govern i funcionar, com probablement funcionarà el 2019, amb pressupostos del 2018. En resum, la inestabilitat política acaba afectant els serveis públics, i com més llarga és més els afecta. En nom de què tenim una greu inestabilitat política a Catalunya? Precisament per superar un marc legal que, també en termes econòmics, a Catalunya li ha quedat petit. Per això les protestes d’aquests dies, fonamental la d’avui, són un recordatori al PDECat i Esquerra: que les vostres legítimes diferències no es converteixin en perjudicis als ciutadans (que, d’altra banda, no us han fallat), perquè això sí que seria molt poc legítim.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.