L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘I a tot el món ho veuen: Espanya només debat sobre Catalunya’

Ahir es va celebrar el debat a cinc de candidats a la presidència del govern espanyol. I qualsevol espectador que passés una estona per davant de la pantalla va poder comprovar quin va ser el tema estrella: Catalunya. En un país amb un problema crònic de taxes d’atur, amb regions entre les més pobres de la Unió Europea, en resum, en un país on hi ha molta feina per fer, resulta que tota la campanya electoral gira entorn a Catalunya. ¿Vostè té un problema per pagar les pensions, o dèficit públic, o de competitivitat? Parli de Catalunya, que això dona vots.

Ja poden contractar uns assessors nord-americans per millorar la reputació internacional d’Espanya, ja poden fer vídeos des d’Espanya Global, que quan el món mira sobre què debaten, ho veu: Diu el Financial Times: “Els candidats a les eleccions espanyoles prometen mà dura a Catalunya”. I a Reuters, i la Deutsche Welle, i a France24: Catalunya als títols...

Catalunya se’ls menja com a problema, i ells, molt excitar els votants amb mà dura amb Catalunya, però cap solució.

L’únic que va fer un esforç d’aproximació va ser Pablo Iglesias. Especialment desafortunat va estar ahir Pedro Sánchez. Va proposar que la convocatòria d’un referèndum ilegal torni a ser delicte: és exactament el mateix que Aznar va introduir el 2003 i que Zapatero va treure el 2005! O sigui, Sánchez copiant Aznar. Va proposar que els consellers de la Corporació catalana de Mitjans Audiovisuals hagin de ser escollits per dos terços del Parlament, cosa que ja passa. I en el súmmum, es va comprometre a extradir Puigdemont: “I aquesta influència la seguirem reclamant. Que la justícia espanyola es proclami tan dins com fora de les nostres fronteres. A vostè, senyor Casado, se li va fugar Puigdemont i jo em comprometo avui, aquí, a tornar-lo a Espanya i que rendeixi comptes davant la justícia espanyola”.

Espero que a Bèlgica estiguin sentint com el govern espanyol els amenaça i com menysprea la separació de poders.

Però per si tot això fos poc, Casado va revelar que Sánchez ja sabia la sentència: “Jo que soc senyor, no desvelaré converses privades que he tingut amb Pedro Sánchez, però ell sabia perfectament les sentències del TC que tindrien lloc en plena campanya electoral. No només la de Franco, també la del TC sobre els sediciosos a Catalunya”.

Lamentable panorama.

Això passava ahir a la nit (o avui, perquè el debat ha acabat a les dotze tocades i se’ls hi feia llarg). Hores abans, a la Diagonal, milers de persones protestaven per la presència del rei Felip de Borbó a Barcelona.

Ahir la protesta va fer un pas més cap a l’hostilitat personal. L’hostilitat que van patir alguns dels convidats que volien entrar al Palau de Congressos, com el regidor Josep Bou de part d’alguns dels manifestants. Son incidents minoritaris però rebutjables, que taquen el sentit de la protesta, però, sobretot, que fan mal a la convivència. L’independentisme hi perd, però sobretot hi perd la societat.

I a aquests tipus d’incidents, i naturalment als contenidors cremats, es va referir el rei per fer un advertiment a la societat catalana: "No a la violència, a la intolerància o al menyspreu a la llibertat dels altres”. Si aquest fos un desig intemporal i genèric, ens hi podríem sumar amb un amén, naturalment. Però ajuntar Catalunya i violència és profundament injust amb el full de serveis d’aquesta societat, sobretot durant la Transició (quan el terrorisme d’ETA matava desenes de persones cada any) i és injust parlar-ne ara, quan ha mirat de vehicular la llibertat a través de les urnes, que van ser reprimides, precisament, amb la violència de l’Estat. I encara és més injust que parli d’intolerància a Catalunya, terra d’acollida, sense que mai hàgim sentit el rei fent d’àrbitre davant l’anticatalanisme, un tret tan estructural de la intolerant cultura política i social espanyola que fins i tot va impedir aprovar un Estatut perquè un dels dos grans partits de l’Estat, el PP, no ho va voler. I sobre el menyspreu a les llibertats dels altres, que recordi el monarca que a Catalunya una manifestació pot ser sedició i pot costar 13 anys de llibertat. Ahir el rei Felip va tornar a advertir els catalans, sense cap senyal de reconeixement d’un problema polític.

Perquè, finalment, el missatge que volen deixar els premis que es van lliurar ahir és que l’hereva de la corona espanyola parla molt bé el català. I és veritat, almenys el que li vam sentir ahir ho va llegir com una jove nativa.

Però per més que reconeixem les habilitats lingüístiques de la princesa Elionor, això és pura façana, un netejada de cara de l’Estat, un postureig artificial, per fer donar a entendre que estan amb Catalunya. Si no va acompanyat d’una autèntica assumpció de la realitat catalana a l’estat espanyol, és a dir: si un jove de la mateixa edat que la filla del rei no sent mai cap cançó en català, no veu cap sèrie en català, si a l’escola no el pot estudiar o si més no, familiaritzar-s’hi, no estarà mai en condicions d’estimar o de valorar la llengua i repetirà els mateixos clixés que els seus pares. I per desgràcia, el normal és això i no la dicció perfecta de la princesa.

Catalunya fa girar el cap d’Espanya, ja ho han vist. “¿España es una nación de naciones?”, pregunta Casado a Sánchez. Passen les dècades, els debats i els governs i no ho volen afrontar.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.