L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘I a sobre demanen estabilitat’

Avui es constitueix el Congrés, però no cal que els digui que aquesta legislatura encara no ha nascut. I va per llarg. Ahir Pedro Sánchez ja va donar a entendre que les negociacions amb Esquerra s'acabarien passat festes (“El 8 de enero”, va dir com posant-hi una data a l’atzar). No es passa de la nit al dia de dir “hay un problema de convivencia” a “hay un problema político”. Mentrestant, el PP, Ciutadans, sectors empresarials espanyols i exdiputats del PP i el PSOE ja jubilats pressionen Pedro Sánchez perquè faci un pacte PSOE-PP. Aznar diu que un pacte PSOE-Podem “conduirà a una crisi constitucional de conseqüències devastadores”.

El sistema bipartidista, tan còmode per als negocis i l’statu quo de la monarquia parlamentària, s’ha esquerdat seriosament i amenaça l’estabilitat de l’edifici d’acord amb els fonaments establerts el 1978. I si hi ha algun factor que ha contribuït a la inestabilitat del sistema ha sigut Catalunya. La desigualtat econòmica també, però Catalunya, el 20% del PIB, el 25% de les exportacions i rècord de turisme, no es pot menystenir així com així. De manera que ara mateix la inestabilitat és el problema i l'estabilitat és el desig. Tots volem el que no tenim.

Mirin, ahir a Barcelona la patronal Foment del Treball va organitzar un acte en què va assistir la ministra d’Economia en funcions, Nadia Calviño. I mirin els titulars de quatre diaris: els empresaris “demanen, exigeixen o alerten sobre l’estabilitat”. La càrrega de la prova de l’estabilitat recau sobre Catalunya; diuen que no es facin referèndums, que no es faci una DUI, que no es protesti contra la sentència, que no es cremin contenidors, que volem estabilitat, com si la responsabilitat de la situació no fos compartida. Mirin, sinó, el titular de l’ARA sobre aquest mateix acte: “Foment retreu a Calviño el balanç desolador de la inversió a Catalunya”.

De fet, els adjectius amb què va qualificar ahir al vespre Josep Sánchez Llibre, president de Foment del Treball, la inversió en infraestructures que ha fet l’Estat a Catalunya en els últims anys van ser: “Decebedora, desoladora, frustrant”. I va xifrar "el dèficit d’inversió de l’Estat a Catalunya en 28.000 milions d’euros". Ho diu Foment del Treball, que la cosa més groga que han vist és un capítol d'Els Simpson.

Reclamar estabilitat, així en abstracte, és poc seriós. Demanar-la a Catalunya, sense tenir en compte les raons, és una broma de mal gust. Evidentment que el Procés no s’ha fet pels diners de les inversions, ni pel sistema de finançament, però el cistell de la inestabilitat s’ha anat omplint amb fets com les inversions i el finançament.

Hi ha un factor que sovint s’oblida: el de la dignitat dels pobles. El judici recent al Suprem no ha fet sinó agreujar la sensació d’indignitat.

Mirin, ahir l’ARA va presentar l'últim llibre d’Ernesto Ekaizer. Hi va assistir Nicolás García Rivas, que és un catedràtic de dret penal, madrileny, professor a la Universitat de Castella-la Manxa, que va fer la tesi doctoral sobre el delicte de rebel·lió. Estem parlant d’un expert que ni és català ni és independentista. I ahir deia: a tu et pot fer més o menys gràcia el Procés, però els delictes són els delictes, i rebel·lió demana violència, i de violència no n’hi va haver. I sedició pertany “a la història negra” del dret penal. Ve del segle XIX, quan es condemnaven vaguistes per sedició.

García Rivas: els delictes són els delictes. Rebel·lió: no hi havia violència. La sedició ve de la història negra del dret penal, del segle XIX, quan es condemnaven vaguistes i ara l’han tret expressament. García Rivas concloïa: “La sentencia no encaja ni a tortas”.

Algú pretén que hi hagi estabilitat política si no es para de burxar en la ferida? Ja fa temps que la situació era inestable. De fet, la inestabilitat és la nova condició al planeta, però si després de tot el que ha passat algú creu que ens quedarem plegats de braços i que refugiant-se en un castell només els bons, els del PP, el PSOE i Ciutadans, i no cremant contenidors tornarà l’estabilitat és que només es creu en la repressió.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.