L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Finançament i unitat d'Espanya'

Demà a la tarda Rajoy anunciarà la composició del seu nou govern. Sabrem què entén Rajoy per un govern dialogant, capaç d’arribar a acords, i es tancarà el llarg parèntesi de gairebé un any en funcions que va tenir la seva apoteosi final en la desangelada sessió d’investidura de dissabte. Espanya arriba arrossegada a un nou govern presidit pel campió de la resistència, que ha aconseguit que molta gent el voti com si no tingués la més mínima responsabilitat en la corrupció que ha estat inundant el seu partit, algú que ha aconseguit l’abstenció del PSOE a canvi de res, millor encara, a canvi de la destrucció del PSOE, gràcies a la combinació d’un fluixíssim Pedro Sánchez, la imposició de poders econòmics i la col·laboració inestimable de Felipe González i Susana Díaz en el cop d’estat dins el partit.

Rajoy, dissabte, va avisar tothom que l’única política possible és la seva. Això és el més important del que ha passat fins ara i no pas Rufián, que ha aconseguit tornar-se a colar a la festa dels titulars de premsa i ser el centre de la darrera polèmica. Vaig escriure que Rufián va acabar colpejant un boxejador que ja era a terra, absolutament grogui, i que no hi veig cap mèrit especial ni cap profit especial de tantes veritats declamades amb lletania a Twitter. Però insisteixo que el veritablement important d’aquell dia és que per primera a la història vàrem veure el PSOE coronant un president del PP. Què ens diu això? Què ens diu això d’Espanya?

Doncs aquestes setmanes ens ho han anat sentint: si hi ha algú que no vol que canviï res és el PSOE del sud d’Espanya, singularment, el d’Andalusia i Extremadura, perquè els pressupostos públics i el nivell de vida d’aquelles comunitats depèn en bona part de la transferència fiscal que els arriba de comunitats com Catalunya, les Illes Balears o el País València. I si que no canviï res només pot passar per un govern presidit per Rajoy, es fa president Rajoy i punt. I de passada ens traiem de sobre Pedro Sánchez, a qui Susana Díaz aspirava a tutelar.

Mirin els números que presenta avui David Miró en aquest treball titulat ‘Qui li retirarà els diners a Extremadura?’. Perquè fins i tot en el supòsit que l’estat tingui alguna voluntat de reduir el dèficit fiscal de Catalunya (més de 14.000 milions d’euros el 2012, gairebé dos pressupostos de sanitat), això voldria dir que a algú n’hi tocarà menys. Li farà això Rajoy a Susana Díaz?

Qui li retirarà els diners a Extremadura?Repassem aquest quadre conegut: a l’esquerra, què aporta cada habitant per cap. Catalunya és la tercera a aportar: 2.422 euros per habitant. I atenció al joc de mans. Catalunya, tercera a l’hora d’aportar i desena a l’hora de rebre, 2.196 euros. I encara un darrer joc de mans: anem a la columna de l’esquerra. Si ajustem el cost de la vida, Catalunya és la catorzena en recursos per habitant, 2.024 euros. Tercers a pagar, desens a rebre, catorzens a poder viure d’acord amb el cost de la vida. El desequilibri fa que Extremadura compti amb 1.300 euros més per habitant que Catalunya. Esclar, poses aquestes xifres sobre la taula i de seguida et qualifiquen d’insolidari. Com em va dir un dia un important socialista basc, els catalans caieu antipàtics perquè sempre parleu de diners. Tothom sap que els que més guanyen més han de contribuir, però ja es veu que la redistribució territorial de riquesa a Espanya via impostos és injusta, entre altres coses perquè ser una comunitat rica, com Catalunya, no vol dir que no tingui zones pobres, gent a l’atur, gent dependent, per no dir que si és la comunitat que tira del carro de les exportacions, de la indústria i el turisme, val més que no matem la gallina dels ous d’or.

Ho escriu avui Ferran Sáez a la seva columna: “Susana Díaz sap que amb alguna cosa semblant al concert basc a Catalunya, el ‘modus vivendi’ actual d’Andalusia, Extremadura i altres zones d’Espanya ni tan sols resulta imaginable, que Extremadura pugui tenir quasi un 26% de la seva població activa dedicada a la funció pública, posem per cas. L’èxit de Susana Díaz rau a haver deixat de banda la qüestió de la unitat (d’això ja se n’encarreguen el PP i C’s) i haver-se centrat en el tema de la viabilitat d’una Espanya on la contribució territorial a la caixa comuna no fos grotescament asimètrica, com passa ara. Només cal experimentar la diferència entre pujar en un còmode AVE mig buit que enllaça dues remotes capitals i utilitzar els espantosos trens de Rodalies de l’àrea metropolitana de Barcelona. Llavors ja està tot entès”.

L’abstenció socialista s’explica per factors interns, esclar, però la justificació final és aquesta: la unitat d’Espanya no es toca, i allà on diu unitat hi diu: els diners que jo rebo no es toquen.