L'anàlisi d'Antoni Bassas: "Si fóssim un país ric"

Ni vostè ni jo som experts en pandèmies, i encara menys endevins, però ja es veu a venir que si continuem mig oberts (o mig tancats, com vulguin veure l’ampolla de plena) els hospitals se’ns començaran a omplir i més persones moriran de covid-19. Anem malament, i això acabarà amb restriccions més severes de cara a la setmana que ve, la setmana de Nadal.

Aquest matí, el doctor Josep Maria Argimon, el secretari de Salut Pública, ha declarat a Catalunya Ràdio que potser caldrà "fer un pas enrere", que durant el pont hi havia "moltíssima" gent als centres de les ciutats com Barcelona i que cal actuar amb rapidesa per fer que el pic no sigui més alt que el de les onades anteriors. En altre paraules: “Creiem que hem de reduir la mobilitat i la interacció social".

Dades: a Catalunya tenim 2.000 contagis en les últimes 24 hores. Ahir hi havia 1.511 persones hospitalitzades i a les UCI hi havia 351 pacients crítics. En l'última setmana han mort 26 persones cada dia, 186 persones en total, i des de l’inici de la pandèmia en són 16.432. Això per no parlar de l’horror de la residència de Tremp, on han mort de covid-19 55 dels 143 residents, gairebé el 40% dels avis que hi vivien.

Si a aquestes altures hi ha algú que encara considera que pot celebrar les festes de Nadal en família extensa, és que no és conscient del món en què vivim.

No ens hem d’estranyar de les notícies que arriben de tot Europa, les quals el nostre corresponsal a Londres, Quim Aranda, ha recollit en aquesta pàgina: la majoria de països europeus han endurit les restriccions davant la possibilitat d’un nou increment desbocat. Avui a Alemanya han tancat fins i tot les escoles. Per tant, sisplau, responsabilitat individual.

I una reflexió de fons que Argimon ha repetit: "no va ser un error" començar la desescalada, perquè "no som un país ric". "Si tinguéssim capacitat de fer ajudes directes, seria una altra situació", ha dit.

No som un país ric, però no estem entre els més pobres ni d’Europa ni, de bon tros, d’Espanya. La crua realitat és aquesta: 43 anys després del restabliment de la Generalitat, quan més ha calgut ajudar la societat catalana menys ho ha pogut fer el nostre govern.

El país que tenim és aquest: els hospitals i els CAP estan fent una feina extraordinària, les escoles també, han més que aguantat, però en qüestió d’ajudes hem acabat els quartos. Només queda la nostra responsabilitat individual.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.