L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Rufián contraataca Puigdemont i l’enganyifa’

L’acte de dissabte a Perpinyà ha deixat marca. Per la gentada, pel discurs de Clara Ponsatí en què va dir que la taula de diàleg era una enganyifa, però, sobretot, per Puigdemont, un polític a qui no facis estar en reunions ni intrigues de partit i que, en paraules d’Artur Mas (l’home que el va triar perquè fos president) al llibre que acaba d’escriure, és “un llop una mica solitari”. Però té allò que no es compra ni es ven: la capacitat genuïna de connectar amb la gent, de transmetre audàcia, il·lusió, de tenir un pla guanyador, de tenir mil vides. Com menys connecta amb els periodistes i els opinadors, més connecta amb un determinat tipus d’independentista, que no es malfia de la seva corbata ni del seu passat a Convergència.

A Madrid estan amoïnats amb l’acte de dissabte, perquè tenen por que Esquerra no aguanti la pressió de l’independentisme i no defensi bé la taula de diàleg, cosa que seria dramàtica per als interessos del PSOE, perquè sense Esquerra no hi ha pressupostos generals de l’Estat.

Ahir la portaveu d’Esquerra Marta Vilalta va tirar pel camí del mig i va dir una cosa semblant a la que defensem aquí i que Puigdemont havia dit al matí, a la seva manera, a Mònica Terribas: que la taula i la mobilització són compatibles. Que com més forta sigui la mobilització, més força tindrà la part catalana de la taula. Després, esclar, cal definir què vol dir això de “com més força tingui el carrer”, però més enllà de la literalitat, el que es constatava ahir és que Esquerra havia empassat saliva, havia pres nota que Puigdemont pot decantar la balança electoral i que rebutjava confrontar-s’hi verbalment. Fins avui, que ha aparegut Gabriel Rufián:

En un esmorzar informatiu a Madrid, acompanyat de la portaveu del PSOE al Congrés, Adriana Lastra –amb qui diu la nostra dona a Madrid, Mariona Ferrer, que “ja forma un tàndem gairebé inseparable”– i del líder de la UGT, José María Álvarez, i el portaveu del PNB a Madrid, Aitor Esteban –però ningú de Junts per Catalunya–, Rufián ha dit: "Està molt bé que t'aplaudeixin a Perpinyà però el repte és que t'aplaudeixin a Cornellà, Santa Coloma o Sabadell".

Rufián ha reivindicat l'autoria de la taula de diàleg i ha destacat la importància de pactar amb el govern de coalició perquè "l'alternativa a no entendre's" amb ERC és "ser governat per una extrema dreta assilvestrada". I tot seguit ha contraposat "el diàleg, l'entesa, el reconeixement mutu i la política" d'ERC amb "la màgia, el fum, les dreceres i el simbolisme" de Junts per Catalunya.

Les hostilitats ja es ventilen públicament. I Rufián és l’escollit per ventilar-les. L’escollit o el que s’ha presentat voluntari per fer-ho, perquè ell és el noi de Santa Coloma de Gramenet que Esquerra va preparar per fer penetrar l’independentisme a la Catalunya metropolitana d’origen castellanoparlant. Des d’aleshores, Rufián no ha parat de créixer mediàticament, primer com el diputat de formes gens diplomàtiques que crispa l'hemicicle mentre diu unes quantes veritats amb un llenguatge i unes pauses provocadores, i ara, un cop Joan Tardà ha plegat, com l’home d’estat que fa de pont entre Esquerra i el govern espanyol. Rufián ha firmat un pacte amb el PSOE, aquest pacte dona a Rufián i a ERC valor d’imprescindibles a la política espanyola, i no està disposat que Puigdemont l'hi espatlli. Ni Puigdemont, ni tampoc la gent d’Esquerra que arrufa el nas, perquè les seves formes no agraden a tota la militància ni a tots els votants (i així l'hi han fet saber). L’enfrontament Rufián-Junts anirà a més.

"Està molt bé que t'aplaudeixin a Perpinyà, però el repte és que t’aplaudeixin a Cornellà, Santa Coloma o Sabadell". S’entén el que vol dir Rufián, perquè la frase té els dos peus en la realitat, però també està basat en el clixé. En la realitat perquè l’1 d’Octubre, a Santa Coloma i a Cornellà, va votar el 20% del cens, aproximadament; i a Sabadell, el 40% del cens, aproximadament. I en el clixé, perquè insisteix en la idea que Catalunya està partida per la llengua i l’origen familiar (idea que a Madrid compren amb entusiasme). Tot i que la realitat, sempre més barrejada, ho desmenteix. Prenguin-s’ho com un anticip de la campanya. Un anticipi no gaire prometedor, per cert.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.