L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Jordi Pujol fa 90 anys'

Avui el president Jordi Pujol fa 90 anys. Com està, Jordi Pujol, avui? Molt clar de cap, conserva el nas per entendre d’on bufa el vent, manté la mateixa capacitat d’anàlisi, la passió per Catalunya i la preocupació pel present i el futur del país, l’interès que sempre l’ha distingit per entendre els canvis socials i, per més ràpids que siguin els canvis a tots els nivells, Pujol mira de seguir-los amb una excepció: és un home analògic, a qui no li demanis que obri un ordinador, que truca pel telèfon fix de casa i envia cartes per correu electrònic que li escriu una secretària que té a mitja jornada. Pujol escriu, encara, sobre qüestions d'actualitat i fins al confiament anava cada dia a un despatx al carrer Calàbria de Barcelona que li va deixar un amic, un entresol fosc, amb aire de gestoria dels anys 80, amb una taula a l’entrada on seu un mosso gran, i on Pujol ha anat rebent visites diàriament, perquè li agrada rebre visites, per sentir per on van els canvis, per veure què diuen d’ell i com s’hi relaciona i per parlar, perquè a Pujol li agrada que l’escoltin.

Físicament, Pujol surt a caminar cada dia, amb bastó, però acumula totes les pèrdues pròpies de l’edat.

Pujol accepta la seva dissort. Amb tristesa, amb pastilles per dormir, Pujol entén la decepció causada. Entén i accepta la severitat amb què se l’ha jutjat i se l'ha condemnat a l’ostracisme. L’entén perquè alguns col·laboradors de tota la vida li han parlat clar i molts altres no han tingut arguments per defensar-lo i ell ha sentit el silenci al seu voltant. Entén que en vida ja no veurà un judici a la seva obra que no estigui esquitxat per la gran taca final de la deixa i la taca sostinguda del 3%.

Ho accepta i, alhora, li sap greu, perquè creu que la seva obra de govern té un lloc destacat en la història de la Catalunya contemporània. I li sap greu que la creació d’un espai polític potentíssim a Catalunya com va ser Convergència s’hagi ensorrat amb estrèpit. Alguna vegada ha dit als que van ser els seus: “Carregue-vos el meu nom tant com calgui, però no us carregueu Convergència”.

Només pel sol fet que va ser president de Catalunya durant 23 anys, Pujol ja hauria tingut una vida extraordinària. Però contemplada des del cim dels 90 anys, la biografia de Pujol és molt més que aquells anys. Obsedit per fer política catalanista quan no se’n podia fer, durant la dictadura, Pujol rebutja una vida acomodada, de milionari, fins i tot, per fer política des de la clandestinitat. Juga fort, temeràriament, i això li costa la tortura i la presó. Surt de la presó, encara més convençut de fer política. Vol despertar, sacsejar el país que sap que hi ha sota les llambordes del franquisme. I fa un banc, ell que és metge, i fa una fortuna però no continua al banc, per dedicar-se professionalment a la política en democràcia. Guanya la presidència de la Generalitat el 1980 contra tot pronòstic. L'hi guanya a les esquerres, que semblava que s’ho anaven a menjar tot a la Catalunya de finals dels 70 i començaments dels 80. Va guanyar i l’esquerra va dir: “Ha sigut un accident”. I l’accident va durar 23 anys.

En aquestes dues dècades (del 1980 al 2003), Pujol no escolta els que l’adverteixen dels problemes que li poden causar els negocis de la seva família, en especial del seu fill gran. I quan els escolta no actua, o no actua prou. I quan podria disposar del capital polític per una jubilació tranquil·la, es crema a la plaça pública amb la confessió de la deixa que gairebé ningú no es creu i i entra en el que l’Antoni Batista va titular diumenge la seva “segona clandestinitat”.

Com observa avui en Vicenç Villatoro, com que Pujol ha sigut una figura tan important i la seva valoració encara forma part de la batalla política del present, hi ha qui de la seva imatge polièdrica en voldria veure només una faceta i oblidar totes les altres”.

Això és molt clar entre periodistes i opinadors polítics que no han pogut dissimular mai la seva proximitat ideològica al PSC o al PSUC o ara a Iniciativa o als comuns, que encara no han paït la victòria i els 23 anys de presidència de Pujol, i que han trobat en l’antipujolisme una raó per viure, i encara combaten la seva figura.

Heus aquí Pujol, un home d’extrems, d’ascensos i caigudes, l’home que toca el cel amb les mans (lideratge a la clandestinitat, Banca Catalana, presidència de la Generalitat, projecció internacional) i cau a l’abisme (tortura, presó, fallida del banc, confessió de la deixa) i que s’adona amb realisme i fatalisme que encara és a temps d’espatllar la seva biografia, com li va dir a l’Albert Om a TV3. Segurament per això, Pujol, que admira Prat de la Riba, alguna vegada ha conclòs “Prat de la Riba va tenir un avantatge: que va morir jove”.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.