L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Junqueras i el discurs de l’antiga convergència’

El que més molesta del fet que Sánchez i Iglesias no s’hagin posat d’acord és que fa tres mesos, quan hi va haver les eleccions, el PSOE va posar la por al cos a tothom dient que podria venir un govern de dreta amb el suport de la ultradreta. La recorden, aquella por? Recorden l'alleujament de tanta gent quan va comprovar que el PP, Ciutadans i VOX no sumaven? Com es pot menysprear tota aquella urgència que van fer sentir a la gent, tota aquella responsabilitat que van transferir als votants perquè impedissin el “trifachito” i ara, quan tenien a les seves mans, tots dos, la possibilitat de fer realitat un govern d’esquerres, resulta que Sánchez es dedica a buscar l’abstenció del PP i de Ciutadans i a menystenir Podem i Podem no entén que entrar al govern no només era un èxit polític sinó una fita històrica. Ara sabem que Sánchez no va voler mai fer un govern de coalició amb Podem, i menys amb els vots a favor d’Esquerra Republicana. I sabem també que els poders fàctics continuen pesant molt.

En fi, jo no sé qui ha dit a Sánchez que si al novembre hi ha eleccions guanyarà per més marge, perquè el desencantament d’aquesta investidura fallida pot apartar molta gent de les urnes.

Ara tenen l’agost i el setembre per trobar el desllorigador. Ahir a la nit Pedro Sánchez va anar a Telecinco amb veu de xaiet a dir que vejam si el PP, Ciutadans i Podem podrien posar-se d’acord per evitar les eleccions: "Crec que es molt important ser conscients que el 28 d'abril passat els ciutadans ens van dir que era molt important dialogar i fonamental arribar a un acord i a aquest acord. Hem d'explorar diferents vies. Nosaltres n'hem provat una, és veritat que ha arribat a un carreró senes sortida, però això no significa que haguem arribat al final del viatge i que ens veiem avocats a una repetició electoral. Jo crec que hem de tornar al punt d'inici i explorar altres camins, per això convido les tres formacions polítiques, juntament amb el PSOE, que deixem de banda els interessos partidistes, el PP, Ciutadans i Unides Podem, i que entre tots contribuïm a fer que Espanya tingui un govern com més aviat millor i desbloquegem aquesta situació".

Com han vist, Catalunya no entra en aquesta equació. Sánchez no es vol sentir dir que deu el govern als independentistes. De fet, ahir, perquè quedés clar, va agrair a Esquerra la seva abstenció “a canvi de res”. I no serà que ahir Rufián no fes un discurs històric, i no exagero: va ser històric perquè va solemnitzar en seu parlamentària i en debat televisat la transformació d’Esquerra en partit amb sentit d’estat espanyol, sentit de país a Catalunya i inevitable càlcul electoral que va exhibir l’antiga Convergència. Sentit d’estat espanyol perquè es va oferir per ajudar al pacte d’esquerres (tot i tenir el president del partit a la presó i la secretària general del partit a l’exili), sentit de país a Catalunya per mirar de portar, amb aquesta actitud de partit útil al Congrés allunyat d’unilateralismes, tants catalans com sigui possible cap al republicanisme i la independència, igual que Pujol els va portar cap a la llengua, els símbols i l’autonomisme. I inevitable càlcul electoral, perquè l’hegemonia a Catalunya se la disputa amb Junts per Catalunya, a qui aspira a arrabassar la presidència de la Generalitat tan aviat com sigui possible. Rufián va pronunciar ahir el discurs que resumeix al 100% el pensament polític d’Oriol Junqueras.

Tres mesos de vida política a Espanya com els que van acabar-se ahir de manera frustrant al Congrés poden convidar a pensar que la democràcia no té remei, que és disfuncional, però, com deia Giovanni Sartori, la culpa no és de la democràcia. La democràcia és una bona màquina de tren. El problema són els maquinistes.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.