L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Mas, Puigdemont i el factor humà'

El president Mas va dir ahir una veritat indiscutible: “Sense unitat ningú ens prendrà seriosament”. I va tornar a parlar sobre una obvietat: no et pots dir Junts i anar separat, no et pots dir Junts i anar acumulant divisions, no pot haver-hi “confrontació intel·ligent” si no hi ha unitat. I només és intel·ligent, va dir, la confrontació que serveix per guanyar.

Encara que Mas va estar tan presidencial i contingut com li va ser possible, i va dir que no es pensava enfrontar electoralment a Carles Puigdemont, va quedar clar que feia el retret en públic més gran que li hem sentit al seu successor, a l’home que ell va triar per ser investit president de la Generalitat.

A la política, el factor humà és molt important, i Mas no el va poder reprimir. Va ser quan va recordar el seu final com a president, quan va fer un pas al costat, forçat per la CUP i va renunciar a la seva investidura. Ara, quan veu la divisió a l’espai postconvergent i al mon independentista, ell que va fer Junts pel Sí, se sent “trist, decebut i empipat” perquè, s’entén, no veu la mateixa generositat en els actors que l’han succeït o encara són a l’escenari.

Però i el factor humà de Carles Puigdemont? Crec que també ens hi hem de fixar, perquè ajuda a entendre què és el que passa. Puigdemont va triar l’exili. I el va triar per continuar per Europa i pel món la internacionalització del cas de Catalunya i amplificar que hi ha presos polítics. I concedir entrevistes i fer conferències a diverses capitals europees, corrent el risc de ser detingut aprofitant alguna escletxa legal.

Puigdemont s’exilia. Es presenta a comissaria, a Bèlgica, el deixen anar, s’inventa Junts per Catalunya, guanya les eleccions, viatja, el detenen a Alemanya, el posen a la presó, en surt alliberat per la justícia Alemanya, al cap d’uns mesos pot tornar a Bèlgica, aconsegueix presentar-se a les eleccions europees, les guanya, li posen les mil travetes perquè pugui ocupar l’escó, l’acaba ocupant. Ara el Parlament Europeu molt probablement concedirà el suplicatori per aixecar-li la immunitat parlamentària, perquè el jutgin a Espanya, i un jutge belga haurà de tornar a decidir. Tot això mentre dues filles petites van fent-se grans a Girona, mor el seu pare i ha de veure l’enterrament en una pantalla. No, l’exili no són ni unes vacances ni un Erasmus. L’exili se’t menja, perquè, a diferència dels presos, que saben quan s’acabarà el malson, un exiliat sempre pensa que demà el poden detenir.

Ho diu el mateix Puigdemont al segon volum del seu llibre de memòries, i m’ha fet pensar, m’ha fet sentir un calfred. Diu: “Fa molts mesos que hi dono voltes. Hi he pensat molt. Anar a una presó espanyola, si m’extradeixen, sé que és anar-hi per la resta de la meva vida. Només hi ha un tema que em preocupa molt: la meva dona i les meves filles. Res més. A mi no em preocupa estar quinze o vint anys a la presó. Tinc 57 anys i quan miro enrere dic: «He fet moltes coses, tantes que ompliria algunes vides senceres»”.

I afegeix: “No pots parlar de la duresa de l’exili quan hi ha gent a la presó, però el cert és que l’angoixa de l’exili et correu internament, et va burxant, et consumeix dia a dia. I sé que cada conferència que faig, no faig més que acumular proves perquè em condemnin. Des de la seva lògica, no he part de reincidir”.

Aquesta és, de fons, una de les raons més importants per les quals Carles Puigdemont parla de confrontar l’estat amb un ànim que no és el que vivim a Catalunya (majoritàriament), és que el president a l'exili sent un impuls vital de confrontar-se. És per això que es va exiliar, li va la llibertat i li rebenta el que li semblen foteses quan ell porta la vida que porta, sense queixar-se.

A Junqueras li passa el mateix però al revés. El pres ha de parar, l'exiliat no pot parar, i tots dos han de ser molt forts mentalment per suportar-ho. I això impacta les seves estratègies polítiques. I fa que no vagin a la mateixa velocitat.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.