L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Més forts, no més dèbils’

Dimarts que ve serà 1 d’octubre. Hi arribarem sota l’impacte de les detencions de dilluns i la presó per a 7 CDR, acusats d’organització terrorista.

Que no esperi ningú una justificació de la violència, encara que fos contra béns materials i encara que fos en fase preparatòria. El problema és que a l’estat espanyol se li veu massa la necessitat d’ajuntar terrorisme i CDR, Catalunya i violència. Si les justícies europees no hi han vist rebel·lió, si no n’hi veuen desenes i desenes d’especialistes, si electes francesos firmen contra la repressió a Espanya, ¿ens hem de creure ara que estem davant d’una organització terrorista? ¿O que més aviat estem davant de la criminalització absoluta d’un moviment pacífic que ha produït zero víctimes? Terrorisme van ser els 800 morts d’ETA i els 17 morts a la Rambla. Que Espanya sigui un estat de dret, com ha dit avui el ministre de l’Interior, no vol dir que no pugui pegar a gent pacífica, fabricar proves, conspirar a les clavegueres, abusar de la presó preventiva, tenir polítics que presumeixen de col·locar jutges al Tribunal Suprem per darrere o un rei que plega embrutat per la corrupció.

I és aquí on cal condemnar la inacció de Rajoy i Pedro Sánchez. Han tingut des del 2010 per fer política. Mai s’ha sentit a Europa un clamor tan gran i tan pacífic, però Rajoy i Sánchez han deixat podrir el problema. Han deixat que d'altres fessin la feina i ho han disfressat de funcionament normal de les institucions: és el rei qui s’adreça al país, és la justícia la que força els fets del 2017 fins a convertir-los en rebel·lió, són les empreses les que traslladen la seu. Ells no han fet res. Ni tan sols van tenir el valor d’assumir davant el jutge les ordres de pegar i parar de pegar l’1 d’Octubre. En la història recent hi deu haver molt pocs casos de demandes com la catalana tan menyspreades per un estat. El missatge que ens envia és clar: a l’independentisme català se’l tanca a la presó.

Ja sé que no els dic res que vostès no hagin pensat si els dic que venen dies encara més difícils. Però si el que esperen que els digui és “Però ara, què?”, l’única resposta que tinc és que la societat catalana ha d’aprofitar aquest temps de prova per ser més forta, no més dèbil. I això passa per no cometre cap error fatal, per no deixar-se endur ni per la ràbia ni per la frustració, per unir esforços, per ajuntar-se amb aquells que sense ser independentistes deploren la repressió, per no posar en risc el que tenim, malgrat tot.