L'anàlisi d'Antoni Bassas: "Miserables"

El Partit Popular deu estar ple de gent honesta, però alguns dels que l’han manat l’han convertit en sinònim de corrupció.

Recordaran que al maig del 18, fa una mica més de dos anys, el PP va ser condemnat per l’Audiència Nacional pel cas Gurtel: la justícia espanyola va provar que el PP va ser partícip a títol lucratiu de la més gran xarxa de suborns i contractacions irregulars, que en una de les seves branques va permetre finançar irregularment el partit a través d'una caixa B. Els diners haurien servit per pagar campanyes electorals. La justícia ho va descriure així: "Estructura financera i comptable paral·lela a l'oficial existent almenys des de l'any 1989, les partides de la qual s'anotaven informalment, a vegades en simples fulls manuscrits com les corresponents a Bárcenas, en les quals es feien constar ingressos i despeses del partit o en altres casos quantitats entregades a membres rellevants del partit".

A Francisco Correa (en alemany, Gurtel vol dir 'corretja'), l’empresari cervell de la trama, el van condemnar a 52 anys de presó i Luis Bárcenas, el tresorer del PP, a 33 anys de presó i a una multa de 44 milions d’euros.

Doncs bé, d’aquell cas Gurtel en va sortir un altre, el Kitchen. Fàcil d’entendre: el tresorer Bárcenas ho sabia tot del finançament del PP. Als que manaven al partit els calia impedir que la documentació que pogués tenir arribés a mans dels jutges (entre d’altres, aquells llistats de diners cobrats en sobres en què hi deia “M. Rajoy”). I aquí és on apareix un vell conegut: el que va ser ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, i la que va ser secretària general del PP, Maria Dolores de Cospedal. No van tenir millor idea que muntar un operatiu parapolicial per esbrinar què sabia Bárcenas i on guardava els papers. Per això van captar el seu xofer, li van pagar 2.000 euros al mes amb fons reservats i li van acabar donant feina a la Policia Nacional.

Tot això que els explico ho diu el jutge al sumari que ahir va deixar de ser secret. El jutge afirma que es va crear un “operatiu parapolicial” dirigit pels “òrgans superiors i directius de l’administració general de l’Estat” i que volia robar-li informació a Bárcenas perquè no arribés a mans de l’Audiència Nacional, que estava investigant els diners en negre del PP.

¿I com ha arribat aquest muntatge a coneixement de la justícia? Qui són aquests òrgans superiors de l’Estat? Doncs Jorge Fernández Díaz, María Dolores de Cospedal i el seu marit, i, aquesta és la clau, el número dos d’Interior, Francisco Martínez, secretari d’estat de Seguretat entre el 2012 i el 2016. Va ser fidel a Fernández Díaz, va complir les seves ordres, es troba que després de la sentència del cas Gurtel el comencen a deixar de banda, fins al punt que el 2019 ja no el posen a les llistes electorals i, per tant, veu que perdrà l’aforament com a diputat. I aleshores escriu uns missatges al president de l’Audiència Nacional en què li diu: “El meu grandíssim error al ministeri va ser ser lleial a miserables com Jorge [Fernández Díaz], Rajoy o Cospedal, i d’això ho tinc tot molt clar i molt fàcil de demostrar”, “M’han utilitzat vilment”. “Soy un pringado utilizado, pero eso no me exonera. Quise ser leal y eficaz. Tal vez demasiado leal”.

Ahir, com deia, es va aixecar el secret del sumari i els fiscals afirmen que Cospedal tenia “interès personal” a espiar Bárcenas, segons la Fiscalia.

En resum, que, probablement, el president del govern Mariano Rajoy sabia que el seu ministre de l'Interior i la secretària general del seu partit, que després va ser ministra de Defensa, estaven fent servir la policia fora d’hores per impedir que Bárcenas cantés tot el que sabia. És més que probable que tots tres, Rajoy, Cospedal y Fernández Díaz, acabin declarant davant el jutge, ves a saber si en qualitat d’acusats.

Per això, avui, a l'editorial de l’ARA parlem de “Fernández Díaz, Cospedal i l’espionatge de l’Estat” i recordem que ja el 2014, Fernández Díaz va conspirar al seu despatx amb el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya per fabricar escàndols contra ERC i CDC.

La corrupció és un fenomen universal, humà i antic. La democràcia no se’n salva però permet acabar-la descobrint, encara que sigui tard i els responsables no sempre paguin. Però en el cas del PP i de la imperfecta democràcia espanyola nascuda el 1978, la corrupció ha estat a la gènesi, com hem vist des de la casa reial als dos partits de torn dinàstic. Lliçons, les justes.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.