L'anàlisi d'Antoni Bassas: "Parlen de guerra perquè envien la gent a morir?"

Ara ja és ben clar que els costos econòmics, socials i psicològics del coronavirus seran enormes perquè afectaran milers de milions de persones a tot el món. Hi haurà gent cremada (ens ho deia ahir el profesor Gómez-Batiste: un cop passi la pujada d’adrenalina, els sanitaris pagaran un preu personal per tot aquest sobreesforç), hi haurà gent arruïnada fins que la roda dels diners no torni a girar, caldrà repensar des de les escoles fins a les companyies aèries, passant pel futbol i les vacances... Si no podem ni enterrar els nostres morts, mirin si en quedaran d'afers pendents. És ben clar que cal un pla molt ambiciós de recuperació mundial. I, en el cas que ens afecta, d’Europa.

Doncs bé, aquesta matinada els ministres de Finances de la Unió Europea han tornat a fracassar, per quarta vegada, a l'hora de proposar una resposta conjunta a la crisi. Han estat setze hores reunits. Havien de repartir crèdits per valor de mig bilió d’euros dirigits a governs, empreses i treballadors. Doncs no hi ha hagut manera perquè Itàlia no vol que li deixin els diners havent de fer retallades supervisades per la troica –com si fos un rescat–, i els Països Baixos i Àustria no volen deixar diners a Itàlia si no fa reformes.

No ignoro la dificultat de coordinar la resposta de vint-i-set estats amb situacions diferents, però el que no podem empassar-nos és que ens vagin dient que això del coronavirus és com la guerra i que actuïn com en temps de pau, és a dir, desunits i a costa del patiment de la gent a la qual se suposa que han de servir. Perquè començo a pensar que ens diuen que això és una guerra perquè envien la gent a morir, no perquè estiguin disposats a guanyar-la. Hi ha molts tipus de morts en aquesta pandèmia: hi ha els malalts de virus i els aturats forçosos. Aquests també poden acabar morint, econòmicament, quan l’economia quedi tan afectada que sigui difícil ressuscitar-la. Prou de parlar de guerra si deixen morir la gent. Prou de parlar de guerra sense una estratègia per guanyar-la i per reconstruir les zones devastades.

La resposta del nord d'Europa em sembla miop: qui els comprarà el que fabriquen si els països estan arruïnats? On aniran de vacances els habitants del nord d’Europa? Creuen que hi ha salvació individual?

A més, avui ha dimitit el cap del Centre Europeu d’Investigació, el científic Mauro Ferrari. Ha treballat molts anys en la lluita contra el càncer als Estats Units, el fitxen a la UE i, quan veu la catàstrofe que ens ve a sobre, proposa un pla dels millors científics, amb els millors recursos per lluitar contra el virus. Tot el seu pla s’ha perdut als passadissos del poder. I ha plegat, esclar.

Això no pot ser. La Unió Europea és una gran idea en mans de gent molt petita. Si la Unió Europea no reacciona solidàriament davant una catàstrofe mundial, i continua limitant-se a ser un club d’estats i de lobis d’interessos, aleshores que la tanquin.

El nostre reconeixement per als que lluiten a primera línia i un record per als que pateixen i per als presos polítics i exiliats. I que tinguem un bon dia.