L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘El recurs de Puigdemont al TC’

Puigdemont va fer ahir un moviment insòlit: portar al Tribunal Constitucional la mesa del Parlament i el seu president, Roger Torrent, per l’acord aprovat amb els vots d’ERC i el PSC el 9 d’octubre en què se li denegava la possibilitat de continuar amb el vot delegat després que el Suprem l’hagués suspès.

Insòlit perquè és portar al TC el soci de Govern i perquè és apel·lar a l’autoritat del TC espanyol davant una resolució de la mesa del Parlament de Catalunya.

Però Puigdemont considera que aquell acord vulnera els seus drets fonamentals sobre participació política, i també els dels seus votants el 21-D.

El president Torrent, aquest matí, guardava silenci, en la línia del partit, que de moment està evitant fer cap retret a Puigdemont. Fins i tot, si ens posem pràctics, hi ha qui recorda que la probabilitat que el TC estimi un recurs del president a l’exili és més aviat escassa.

I a l’entorn del president Puigdemont asseguren que van informar el president del Parlament abans de presentar el recurs, i recorden que cal un recurs com aquest per acabar portant el jutge Llarena a Estrasburg, perquè, com és sabut, abans de poder denunciar una suposada vulneració de drets davant l’última instància, que és el Tribunal Europeu de Drets humans, cal haver passat pel tribunal espanyol competent de més rang, en aquest cas el Tribunal Constitucional. O sigui, que fonts de JxCat rebaixaven ahir el recurs a una “qüestió tècnica”, i afegien que si s’han impugnat totes les resolucions del jutge Llarena, també s’han d’impugnar tots els actes que hi donen compliment.

Tot és veritat alhora: sense TC no hi ha Estrasburg, però així de malament estan les relacions entre els dos grups, o com a mínim, entre sectors dels dos grups. No s’hi posin gaires pedres al fetge: tot és conseqüència de la anormalitat en què vivim. Justament, el recurs remou un dels mals de fons que afecten la relació entre Junts per Catalunya i Esquerra, que és la negativa de Torrent a investir Puigdemont, que fa gairebé un any que s’arrossega.

Esclar, en condicions normals, portar al TC un acte on ha intervingut el teu soci de govern donaria lloc a una crisi de govern, però ja fa molt de temps que hem superat qualsevol normalitat. Des del moment que Puigdemont guanya i no pot ser investit, però tampoc poden ser investits Sànchez o Turull, és clar que ens movem en un territori en què la nova normalitat és que res és normal, perquè les decisions del Parlament estan interferides pel poder judicial, disposat a impedir de totes totes que Puigdemont tornés a ser investit a partir del moment que a l’estat espanyol li va sortir malament la jugada de convocar eleccions al cap de dos mesos (i per això ara tenen fantasies amb un altre 155 que creuen que sabrien fer més dur).

Per tot plegat, quan parles amb presos, amb processats que aniran a judici d’aquí 15 dies, amb familiars de presos... tots sense excepció et diuen que estan impacients per començar el judici, que gairebé no dormen esperant per poder-se defensar d’una vegada davant del tribunal. Fins que no s’acabi el judici tot tindrà l’aire d’irrealitat en què fa temps que vivim, per això de fer vida normal mentre tenim presos i exiliats, i fins que no s’acabi el judici no veurem decisions de futur dels afectats sobre lideratges, sobre llistes electorals, sobre futurs pactes i governs i, per tant, sobre una estratègia de futur per al país. La veritat és que avui els vells plets s'encavalquen amb la impaciència particular i col·lectiva davant d’un judici que s’emportarà tota la nostra atenció política.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.