L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘El reconeixement de l’altre’

"La imatge de Pedro Sánchez donant la mà a Junqueras té valor. No és res des del punt de vista pràctic però té valor des del punt de vista humà i simbòlic. És el tipus de gest imprescindible perquè algun dia l’Estat acabi donant una resposta política a la reivindicació catalana"

21/05/2019
3 min

Tot fa pensar que la mesa del Congrés suspendrà els diputats presos, i aquesta notícia, no perquè es veiés a venir, deixa de ser una notícia dolenta. I és molt senzill: els presos encara no estan condemnats, estan en presó preventiva, gaudeixen de la presumpció d’innocència, i, per cert, l’únic polític espanyol a qui hem sentit dir això ha estat Pablo iglesias, Suspendre’ls ara té molt poc d’afavoridor del diàleg. Però estem en campanya electoral i el PSOE no s’ho vol permetre. Algú dirà que igual que Esquerra i el PDECat quan no van votar Iceta per al Senat al Parlament. La diferència és que aquí s’està jugant amb la llibertat de quatre diputats presos, són al Congrés i al Senat impulsats per centenars de milers de vots.

La presència de Junqueras, Sànchez, Rull i Turull a l’hemicicle del Congrés i de Romeva al del Senat, és una imatge per a la història. Han sonat aplaudiments quan s’han dirigit cap als seus escons, i ha estat molt interessant veure com han interactuat amb altres diputats, com Iglesias ha saludat Junqueras, com fins i tot Inés Arrimadas, que avui també s’estrenava al Congrés, ha fet dos petons a Josep Rull, com Junqueras ha saludat Josep Borrell i fins i tot Pedro Sánchez quan tornava de votar la presidència del Congrés.

La imatge de Pedro Sánchez donant la mà a Junqueras té valor. No és res des del punt de vista pràctic però té valor des del punt de vista humà i simbòlic. És el tipus de gest imprescindible perquè algun dia l’Estat acabi donant una resposta política a la reivindicació catalana. La foto desencadenarà la histèria habitual de la dreta nacionalista espanyola (valgui la redundància) i, si no, ja m’ho sabran dir demà quan vegin la histèria que s’apoderarà d’alguns columnistes i d’algunes portades. Mentrestant Albert Rivera clavava la mirada a l’infinit per no haver de saludar els presos polítics, ara diputats exactament igual que ell. Són gestos que retraten les persones.

La imatge dels diputats i el senador actuant lliurement al Congrés té dues lectures. La primera l’he estat sentit a la tertúlia que ha organitzat avui Televisió Espanyola a les portes del Congrés. He pogut sentir opinions com la de Pedro J. Ramírez, que deia que una cosa és ser “garantista i una altra és que sigui estúpida”, que era un moment que ens havia d’avergonyir, que la democràcia espanyola era molt generosa amb aquells que se l’havien volgut carregar o que imaginéssim que els presos polítics fossin assassins o violadors (cito textualment). Hi ha una dreta mediàtica que es complau en l’insult, i no val la pena ni comentar-lo. Si fossin comparables a delinqüents com els que diu, la BBC no n’hauria estat parlant tot el matí. Hi ha un abisme entre matar o violar i posar unes urnes, i tothom ho entén. Ho recordarem tants cops com calgui. No, el que ha portat Junqueras, Rull, Turull i Sánchez al Congrés no és la generositat de la democràcia espanyola sinó el vot de la gent, que és el que, en una democràcia, converteix els ciutadans en diputats.

Al nostre parer, la lectura de la presència d’aquest matí al Congrés és: heus aquí polítics que haurien d’estar fent política però que, en canvi, estan sent tractats com delinqüents. L’hàbitat natural d’aquells que el poble ha escollit és el legislatiu i no el judicial, sobretot si el judicial s’està conduint amb una sobrectuació de l’Estat tan gran que l’aparta de la justícia i l’acosta a la revenja.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.

stats