L'Anàlisi d'Antoni Bassas: 'Rita Barberá, obituari'

Ha mort Rita Barberá aquest matí, en un hotel de Madrid, víctima d’un infart. Un equip d’emergències ha intentat reanimar-la durant mitja hora, però no hi ha hagut res a fer.

Just feia 48 hores que Barberá havia declarat al Tribunal Suprem com a investigada pel cas de presumpte blanqueig de capitals que hauria practicat gairebé tot el grup municipal valencià del PP, allò de fer una transferència de 1.000 euros al compte del PP i després rebre en efectiu dos bitllets de 500, probablement provinents de les comissions que pagaven empreses contractades per l’Ajuntament de València. En aquesta declaració d’abans-d’ahir, Barberá va reconèixer que va aportar 1.000 euros al partit per ajudar a pagar la campanya, però va negar que els hi haguessin tornat. I va donar al jutge una versió increïble: que no sabia res d’aquesta trama ni de com es finançava la campanya, i que ella només es dedicava a guanyar les eleccions.

Avui hi havia sessió de control al govern espanyol al Congrés. La presidenta ha demanat un minut de silenci, els diputats de Podem no han entrat a la sala per considerar que un minut de silenci és un homenatge i que Barberá no se’l mereix, i al cap d’uns minuts, dirigents del PP ho han criticat perquè s’han sentit ofesos. Ha començat la pugna per escriure la necrològica de Rita Barberá i dignificar-la amb la circumspecció que ens causa una mort prematura i sobtada.

Però si comencem pel més recent, i com que a vegades el més recent és el que més fàcilment s’oblida, cal recordar que Barberá ja no era militant del PP. Ella mateixa se’n va haver de donar de baixa al setembre, fa dos mesos. Ho va fer contra la seva voluntat, pressionada pel partit. Ella no volia donar-se baixa perquè creia que allò era tant com admetre la seva culpabilitat, però el PP no la volia perquè la seva imputació podia afectar la campanya basca i gallega. El candidat a lehendakari del PP Alfonso Alonso va arribar a dir: “Ens hi estem jugant molt i no mereixem anar amb aquest perjudici a l’esquena”, i un parell de portaveus habituals del PP van dir, en relació amb Barberá, que “hi ha vida fora de la política” i que l’exalcaldessa havia donat “explicacions insuficients”. Barberá es va regirar. Va enviar missatges del tipus: “Aneu amb compte amb el que dieu, perquè jo vaig donar la cara per vosaltres”, i es va resistir fins que el PP li va dir que o es donava de baixa o que ja ho tenien tot a punt per expulsar-la. Aquest va ser un cop duríssim per s Barberá, que al final es va donar de baixa del partit on militava des de feia 40 anys, i per al qual havia guanyat sis vegades l’alcaldia de València, cinc de les quals, per majoria absoluta. Li deien “la reina dels mercats”, li deien “la jefa”, i ara havia de deixar el carnet i pujar pesadament les escales del senat fins a arribar a un escó a dalt de tot de l’hemicicle, allà on no arriben els focus de la televisió, un escó per mantenir l’aforament. Primera dada, doncs, a retenir: el PP ja havia deixat caure Barberá.

El segon cop duríssim va ser abans-d’ahir, que va anar a declarar al Tribunal Suprem. No és fer literatura imaginar què deuria pensar Rita Barberá de la seva situació. Barberá era amiga personal de Mariano Rajoy. Ella, que juntament amb Francisco Camps va salvar el cap de Rajoy al Congrés del PP de València de l’any 2008. Recordin aquell moment: Rajoy havia perdut les eleccions al davant de Zapatero, i Aznar i Esperanza Aguirre volien que Rajoy abandonés. Ell es va encomanar al totpoderós PP valencià, a la màquina d’omplir places de bous i urnes, va resistir i quatre anys més tard es va convertir en president del govern espanyol. Rajoy no ha amagat mai el seu agraïment: “Rita, els la millor”, havia dit en aquella eufòria dels mítings. Però ni la fidelitat personal a Rajoy ni 24 anys d’alcaldia li van servir a Barberá per evitar la pena de telenotícies a la porta del Suprem.

Rita Barberá va arribar a l’alcaldia de València de rebot. Ella volia ser presidenta de la Comunitat Valenciana, però Manuel Fraga en va posar un altre, i als seus 42 anys es va trobar fent de candidata a l’Ajuntament. Era el 1991. Va guanyar i ja no ho va deixar fins l’any passat, quan en tenia 67.

Sobre el que ha significat el domini absolut del PP al País Valencià no cal afegir gran cosa: ha deixat les finances arruïnades i la televisió i la ràdio públiques tancades. Barberá va participar d’aquesta política del PP d’obres faraòniques i esdeveniments mundials, des de la Fórmula 1 a la copa Amèrica o la missa del papa Benet XVI a la Ciutat de les Arts, tot basat en aquella percepció d’injustícia dels socialistes resumida en l’expressió “Barcelona 92 - València 0”, però que va acabar portant a declarar davant un jutge dos presidents de la Generalitat, 13 membres dels seus governs i un total de 200 militants i assessors del Partit Popular.

Rita Barberá va començar a escriure el seu epitafi polític en el lamentable discurs del “caloret” de les Falles de l’any passat, un discurs inconnex i confús que va simbolitzar la caiguda d’un règim que havia conegut dies de vi i roses.

Tot plegat se li deuria fer molt difícil d’assumir, a Rita Barberá. Quan aquest mes de febrer vàrem ser a València fent un reportatge sobre el saqueig dels governs populars tothom em va dir el mateix: que Rita vivia entregada a la política, que la seva carrera d’alcaldessa ho era tot, que més enllà d’allò no tenia gaire vida. Acabar rebutjada pel partit, endormiscada en un escó del Senat i declarant al Suprem per 1.000 euros deu haver estat més del que ha pogut suportar.

Potser avui es vessaran llàgrimes per Barberá, algunes de sinceres; altres, de mala consciència, altres, de cocodril. No vessem cap llàgrima per la seva figura política, però li guardem el respecte i la consideració humana deguts.