L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Si tanqueu, ajudeu'

A l’hora que estic davant aquesta càmera no sabem què decidirà el pla territorial de protecció civil de Catalunya (que això és el que vol dir Procicat) sobre si aixeca o no les restriccions a bars, restaurants, gimnasos, competicions esportives, centre d’estètica, etc.

El sector mèdic demana prudència a l’hora de relaxar les mesures perquè els hospitals no van sobrats de llits, no tenen tot el personal que voldrien i els professionals arrosseguen la pallissa de la feinada de la primavera quan encara falta més d’un mes per entrar a l’hivern i no veuen el final del túnel.

Al mateix escenari hi tenim milers de famílies que s’han quedat sense ingressos, mentre han de continuar pagant el rebut de la llum, el lloguer o la hipoteca, les quotes si són autònoms i els impostos. L’estat espanyol, que és qui pot endeutar-se, ha d’estabilitzar l’economia dels més afectats per la pandèmia si no vol veure desobediències generalitzades o protestes en mans de la desesperació social. Si en algun moment té sentit el contracte social és ara. Perquè, no ens enganyem, encara que avui les restriccions es declaressin més suaus, n’hi ha per a uns quants mesos, d’aquesta incertesa. Fins que les vacunes no facin un efecte massiu, la salut de l'economia, dels diners que han de córrer, serà molt fràgil.

Crec que tothom entén que cal aturar els contagis i protegir el sistema de salut. La setmana passada es van superar les 400 defuncions a Catalunya, una xifra que no es registrava des de principis de maig. Estem a 14.745 morts a Catalunya des del començament de la pandèmia. Potser sí que podríem demanar que el Govern fos més precís, més quirúrgic, que es diu ara, en les restriccions perquè les afectacions fossin les mínimes possibles, però si això no és possible, l’Estat ha d’ajudar molt més del que ho estan fent fins ara, abans que l'onada de pobresa acabi amb la la salut dels que volen treballar però les mesures sanitàries els hi impedeixen.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.