L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Si el 20-S va ser un tumult’

Avui a l’ARA publiquem dues informacions importants que, en el fons, van enllaçades. Ernesto Ekaizer avança que el Tribunal Suprem sentenciarà sedició per unanimitat de tot el tribunal. Es veu que el jutge Manuel Marchena descarta el delicte de rebel·lió, que és el delicte que plantejava l’instructor Pablo Llarena, perquè entén que no s’ha pogut acreditar durant les 52 sessions del judici oral cap pla d’alçament violent i públic per obtenir la independència de Catalunya.

En canvi, avança Ekaizer, sí que condemnaran per sedició perquè entenen que hi havia un pla del Govern, el Parlament, l’ANC i Òmnium orientat a desbordar el marc constitucional amb una mobilització que va adquirir característiques tumultuàries, que és el que hauria passat, segons la sala, en la manifestació del 20 de setembre, en la de l’endemà davant la seu del TSJC i, després, amb la resistència davant les forces policials l’1 d’Octubre.

‘Tumult’ era i és la paraula clau. Recordin que l’endemà mateix del 20-S el govern espanyol ja va parlar de concentració tumultuària. Si la setmana que ve la sentència confirma la informació que avui publica Ekaizer, haurem assistit a l’exercici d’encaixar uns fets importants però pacífics en un tipus penal gravíssim. Manifestació i concentració igual a tumult, igual a delicte de sedició, igual a escarment col·lectiu.

I en aquest sentit, em semblen molt pertinents, i molt de fons, les declaracions que els coordinadors nacionals dels CDR li han fet a Xavi Tedó, i que avui són a la portada de l’ARA.

Parlen de les detencions i de les filtracions del sumari i diuen: “Són un intent més per desactivar-nos i advertir-nos de la repressió que patirem si ens mobilitzem un cop surti la sentència”. I afegeixen un paràgraf que trobo especialment clar, referint-se a l’Estat: “En el seu imaginari consideren un perill els moviments socials, qualsevol moviment social que qüestioni els seus fonaments. Per això etiqueten tots els moviments socials amb les pitjors característiques possibles: hem vist com anomenaven «màfies» les ONG de salvament, com anomenaven «intransigents» les organitzacions feministes, com anomenaven «sectàries» les organitzacions animalistes. Busquen desactivar els moviments socials, que callem i ens quedem a casa mirant com fan i desfan, com reprimeixen companyes. Però les etiquetes deixen més en evidència qui etiqueta que qui és etiquetat”.

Per això, per aquest mateix raonament, a Catalunya una manifestació és tumultuària, una mirada és d’odi, un referèndum és populista, una defensa de la llengua és supremacista, o a Euskadi, una baralla de bar és terrorisme, i així tot el diccionari de paraules innobles. És per aquesta mateixa raó que el govern espanyol, que els civils polítics, sembla espantat de criticar en públic el discurs d’un militar com el del cap de la Guàrdia Civil a Catalunya abans-d’ahir a Sant Andreu de la Barca. Aquesta és la realitat a què ens enfrontem, un enduriment del discurs públic, el sistema es defensa perquè se sent amenaçat per moviments socials i per reivindicacions democràtiques. Aquest és el temps que ens ha tocat viure i a nosaltres ens correspon decidir si volem lluitar per fer-lo més vivible.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.