L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Sí, ens hi anava la vida en les urnes’

L’interrogatori d’ahir al major Trapero va confirmar-nos, per si calia, que estem davant d’un judici polític al cap dels Mossos perquè serveixi d’escarment –present i futur– perquè qualsevol policia català, uniformat i armat, sàpiga que el basament últim de l’estat de dret és la unitat d’Espanya. Mantenir-li l’acusació de rebel·lió, i demanar-li 11 anys de presó, quan els presos polítics han estat condemnats per sedició és una altra barbaritat de l’ajustament de comptes de la justícia espanyola amb l’1 d’Octubre. Només començar, el fiscal Carballo li va preguntar del dret i del revés si el seu nomenament com a major dels Mossos no hauria estat una manera d’atrapar-lo, de fer-li un favor que després el Govern es cobraria amb la col·laboració dels Mossos amb el referèndum.

Trapero va començar amb un to apagat. No estan sent gens fàcils, ni professionalment ni personalment, aquests dos anys en un despatx per a qui van tenir tot un cos policial al darrere. De fet, ahir Trapero va tornar a prioritzar els Mossos quan no va voler que un seguici l’acompanyés fins a l’entrada de l’Audiència Nacional. Després, el mateix to del fiscal el devia vigoritzar.

És evident que els Mossos van a judici, senzillament, perquè son els Mossos. Tant com ha costat portar alguns comandaments concrets de la Policia Nacional a judici, i no precisament els caps de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. El doble raser és clar: ara pensin per un moment què no hauria passat si uns mossos s’haguessin deixat un cotxe obert amb armes a dins enmig d’una manifestació.

L’estratègia de defensa de Trapero va consistir, especialment, en desmarcar-se absolutament del procés polític. Fins al punt de fer servir la paraula barbaritat per referir-se al 6 i 7 de setembre, quan es van aprovar al Parlament les lleis de desconnexió, bastant en la línia que ja li vam sentir quan va declarar al Suprem com a testimoni del judici als presos polítics. Tant de bo li serveixi, però ja sabem que l’1 d’Octubre és un dia negre per al govern espanyol i per als seus cossos armats, i algú n'ha de continuar pagant les culpes.

Finalment, més de dos anys després de l’1 d’Octubre, els judicis del Suprem i ara aquest tornen a fer-nos reviure aquell dia. Ahir sentia el fiscal dient “es que la gente gritaba «¡votaremos!, ¡votaremos!»” i jo tornava pensar que Espanya queda retratada portant a judici els responsables d’una acció que consisteix en votar. Quina por a ser preguntada sobre la seva legitimitat entre la societat catalana! Quina incapacitat per proposar un futur atractiu de convivència en comú! Quina barbaritat en ple segle XXI. El major Trapero ho va dir, amb les seves paraules, per defensar-se del fets que els Mossos no tanquessin més col·legis electorals: "Veure com la gent defensava les urnes d'aquella manera era poc imaginable des del meu punt de vista, perquè era com que els hi anava la vida. No estem parlant de violència, però sí d'una actitud difícil d'entendre i de prevenir".

Sí, ens hi anava la vida en unes urnes, i aquest és l’orgull més gran que pot sentir una societat, per democràtica, per pacífica i per capaç de pensar i actuar per ella mateixa.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.