L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘El bus de la vergonya i el truc de la sedició’

Ciutadans ha convocat per demà passat a Madrid una manifestació contra els indults als presos polítics catalans. Ahir va fer passejar un autobús que cridava a manifestar-se. És ociós dir-los que crida a sortir al carrer contra una cosa que no existeix, que no s’ha produït.

És veritat que Pedro Sánchez ha donat a entendre que el govern espanyol podria indultar els presos, en respostes d’aquestes ambigües destinades a desinflamar la situació a Catalunya amb la vaga menció d’una mesura de gràcia. I, esclar, així que Ciutadans o el PP detecten qualsevol idea que pugui ser manipulada i presentada com una concessió a Catalunya (així, en genèric), s’hi abraonen. És més vell que l’anar a peu: ficar-se amb Catalunya fa guanyar vots. És allò de donar una puntada a Sánchez en el cul de Catalunya. La foto del bus és prou eloqüent. És ben visible aquest “Stop Sánchez. Elecciones ¡ya!”

Aquest autobús marca un nou punt baix en la comunicació política a Espanya. Aquest autobús és una fastigosa invitació al linxament públic d’un adversari polític. ¿Quina mena de crits, d’actituds, de banderes pensen que es poden reunir un dissabte al migdia en una manifestació contra una cosa que no ha passat? És la versió 2018 de les firmes del PP contra l’Estatut de fa dotze anys.

Ciutadans ha triat una imatge de Junqueras rient, perquè encara faci més ràbia. Fa dies que el PP i Ciutadans insulten els independentistes dient-los colpistes. De fet, ja li diuen a tothom. Rivera fa un tuit ahir a la tarda referit a l’advocat de l’Estat que el govern espanyol va cessar:

“Sánchez està posant l’Estat al servei dels colpistes per atrinxerar-se a la Moncloa”. “Purga sense pudor per a tothom qui s’oposa a aquesta humiliació nacional”.

Què podíem esperar? La deshumanització, aquests són els fruits de l’“¡A por ellos!” del rei Felip de Borbó la nit del 3 d’octubre de l’any passat. Des d’aleshores, des de la cúspide de la prefectura de l’Estat tot ha estat anar de baixada. Si a totes aquestes escombraries, a més a més, els dones el megàfon que significa l’època digital, l’alè que projecta la política sobre la societat no pot ser més pútrid. El número entre Rufián i Borrell respon a aquest moment polític i a aquesta època tecnològica.

Per cert, en efecte, el govern espanyol va destituir ahir l’advocat de l’Estat que s’ocupa del Procés.

Aquest advocat es va negar a firmar l’escrit de l’acusació per sedició perquè ell diu que cal acusar els presos polítics catalans de rebel·lió, com la Fiscalia.

El fet revela fins a quin punt els alts funcionaris de l’Estat volen que això sigui un judici d’estat en què importa menys que els fets encaixin amb els tipus penals i importa més l’escarment.

Però el fet té una lectura perversa. Ara semblarà que perquè Sánchez cessa un advocat de l’Estat que volia acusar de rebl·lió, l’acusació de sedició és benigna. Doncs no. Sedició és alçar-se públicament i de manera tumultuosa per obtenir o impedir per la força el que sigui. I això tampoc no és el que ha passat a Catalunya. Un condemna per sedició, a part de ser injusta, comporta també una pila d’anys de presó. No ho perdem de vista.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.