L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘49,7%’

Per si quedava algun dubte, Catalunya vota diferent.

El mapa d’Espanya es va tenyir del vermell socialista de Pedro Sánchez però a Catalunya dominava el blau de Carles Puigdemont, amb més d’un milió de vots. Quanta gent de fora de Catalunya va votar Puigdemont? 38.262 persones.

L’independentisme torna a ser l’opció habitualment preferida de la meitat dels catalans. En el mapa de les europees a Catalunya territorialment domina el blau de Puigdemont i el groc d’Esquerra Republicana, amb el PSC guanyant a l’àrea metropolitana de Barcelona. L’independentisme va aconseguir el 49,7% dels vots. Han estat les eleccions en què més aprop ha estat del 50%.

I a les municipals:

Una altra vegada la simfonia en blau i groc, més la revifada socialista en vermell. A Lleida s’han acabat 40 anys pràcticament ininterromputs de govern socialista i la capital de la Terra Ferma tindrà un alcalde d’Esquerra, Miquel Pueyo. A Girona repetirà Marta Madrenas i a Tarragona va anar d’uns pocs centenars de vots que no guanya Esquerra però va tornar a imposar-se Josep Fèlix Ballesteros.

I naturalment, Barcelona, on tot és històric: un altre Maragall, germà de l’anterior, es converteix en alcalde. Esquerra tornarà a governar Barcelona per primera vegada des del 26 de gener de 1939. El 2007 va guanyar els socialista Hereu, el 2011 el convergent Trias, el 2015 l’activista Colau i ahir, Maragall. La corona municipal de Barcelona va passant de mà en mà. La derrota de Colau s’explica en part per la recuperació del PSC a Nou Barris, per la força del vot útil a Esquerra, per les insuficiències de la seva gestió –sempre angoixada per la falta de força pròpia i de socis estables–, pel vent de cua del Podem de Pablo Iglesias que ahir va tenir una mala nit (també van perdre Madrid) i per un excés de divisions internes. La CUP no ha entrat i Graupera tampoc. Massa difícil quan el vot útil s’imposa a causa de l’angoixa de la repressió.

El cas és que allò que no volia l’opinió publicada espanyola s’acaba de produir: Barcelona tindrà un alcalde independentista.

Què ha de fer ara el sobiranisme amb tota aquesta força? Esquerra es prepara per a l’assalt final a la Generalitat; Puigdemont haurà de refer un partit –o sigui, pactar–, perquè la pèrdua de regidors i la caiguda electoral és indissimulable. Puigdemont és un líder imprevisible, és el president que canvia de cotxe sota un túnel i es lliura de la presó a Alemanya, però no té un partit i ell i la eva gent hauran de fer un pensament.

¿Se’n recorden que fa uns dies els deia que la pregunta, més que “això com acaba?” havia de ser “això com continua?”? Em sembla clar que continua amb força. I com que Espanya s’entossudirà amb la repressió, intentant impedir que Puigdemont, Comín i Junqueras esdevinguin eurodiputats, condemnant els presos polítics i alterant les majories al Congrés, la força continuarà.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.