L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'El 12 d'octubre i les vaques sagrades'

L’estat espanyol voldria que el procés fos com una faula en què l’Estat seria una vaca i el president Puigdemont, una mosca. Les vaques s’espolsen les mosques amb un cop de cua i continuen pasturant tan tranquil·les. Ahir, l’estat espanyol va fer de vaca: Puigdemont va parlar a Madrid i no hi va anar cap ministre del govern espanyol –sí que hi va anar el cap de gabinet de Margallo–, i del PSOE hi va anar l’exministre basc Angel Gabilondo. Més tard, Puigdemont va dinar amb Iglesias. En canvi, sí que hi van anar els ambaixadors de França, el Regne Unit, Irlanda, Suècia, Dinamarca, Bèlgica, Egipte, Veneçuela i Algèria. Puigdemont va invitar l’estat espanyol a negociar el referèndum, que posi també una part de la pregunta, que faci una oferta als catalans, però la vaca va continuar incommovible: un vicesecretari de comunicació va dir que al referèndum “no, no, no”. No hi ha res a parlar i encara menys a oferir.

L’estat espanyol va aplicar un cop més allò de “no hay mayor desprecio que no hacer aprecio”. Però ho va aplicar de portes enfora, perquè si tot l’esforç que ha fet el govern espanyol d’atacar el diàleg amb Catalunya amb espies, policies, jutges, ambaixadors, amb la Corona, mitjans de comunicació, empreses de l’Íbex-35... si tot aquest esforç l’hagués posat a trobar una solució, potser hauria aconseguit desactivar la reclamació d’independència fa tres o quatre anys. Ara ja és massa tard.

I així arriba Espanya a la festa del 12 d’octubre. Amb la delegada del govern espanyola a Catalunya traient la legislació vigent i recordant que la festa de demà és “retribuïda, no traslladable i no recuperable”. I de seguida ha anunciat la imposició d’un recurs contenciós administratiu a la decisió de l’Ajuntament de Badalona de permetre als seus funcionaris d’anar a treballar demà.

El govern espanyol fa veure que ha deixat de pensar: quan té un problema es pregunta què diu la llei.

Mentrestant, els consensos, aconseguits de grat o per força, es van trencat: l’Ajuntament de Badalona fa un ”res a celebrar” i Piqué un “res a jugar”. Piqué ha estat llest: diu que ja tenia decidit de fa temps plegar de la selecció d’aquí un any i mig, després del Mundial de Rússia del 2018, però ha aprofitat la història de les mànigues retallades per atribuir als mitjans i als aficionats espanyols més fanatitzats el seu adéu.

En el cas de Piqué hi ha molts elements: algú amb mania persecutòria s’inventa que Piqué ha retallat la bandera de la samarreta, mitjans com l’‘As’ i el ‘Marca’, amb ganes d’aconseguir clics i no quedar al marge de l’incendi, però sobretot, amb ganes de creure-s’ho, amb ganes que fos veritat, ho publiquen. La ‘mania Piqué’ va començar en el moment en què Piqué va començar a expressar-se amb la naturalitat del guanyador, i sobretot a partir del moment en què el guanyador va tocar dues vaques sagrades, dos símbols: el Madrid i Cristiano. És a partir de la seva exhibició de rivalitat amb el Madrid que el xiulen més quan porta la samarreta de la selecció, perquè els altaveus dels mitjans de Madrid són els més grans. Un cop més, el cas Piqué demostra que tot allò que no és castellà no és espanyol.

Així arriba Espanya al 12 d’octubre, sense consensos, obligant un Ajuntament a celebrar la festa per força. En una Catalunya independent els consensos tampoc no serien automàtics. Però estem més educats en l’acceptació de la diversitat, em penso que ho sabem i vull pensar que ho faríem millor.