L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘En català amb tothom, des del primer minut’

Avui fa una setmana analitzàvem la proposta que el PSC volia portar al congrés del partit per “flexibilitzar” l’ensenyament del català. Es tractava, va dir Miquel Iceta, d'oferir més català o més castellà allà on fes falta. Ja vam dir que era una llàstima que la proposta vingués del PSC, partit que va ser impulsor de l’ensenyament en català, perquè no estava animada per la intenció de millorar l’aprenentatge de les tres llengües (si hi sumem l’anglès), sinó per caçar vots de Ciutadans entre sectors predominantment castellanoparlants, ara que el partit taronja ha entrat en una crisi tan profunda que fins i tot Albert Rivera ha plegat de la política.

Avui, a l’ARA, expliquem que sectors del PSC demanen blindar la immersió i lamenten que la ponència del congrés qüestioni el model escolar fins al punt que el tinent d’alcalde de Castellar del Vallès, Pepe González, que va ser ponent de la llei de normalització lingüística el 1983, juntament amb Marta Mata, diu que encara que “cal renovar el pacte lingüístic partint de la realitat del país”, el text no és encertat i "és molt simplificador”.

El sistema d’ensenyament està pensat perquè al final de l’escolarització, als 16 anys, l’alumnat sigui igual de competent en català i en castellà. Però si, com diu el regidor de Castellar del Vallès, cal adaptar el sistema a la nova realitat del país, la nova realitat és que tenim milers d’alumnes de l’Àfrica, de l'Àsia i d'Amèrica per qui el català és una llengua que no senten mai, mentre que el castellà, per raó de la seva superioritat demogràfica, econòmica i legal, es troba tant en la vida de qualsevol nen o nena que acaba sent la llengua de relació entre ells, la llengua del pati, la normal. I això té una conseqüència directa en l’ensenyament de l’idioma. Escoltin, sinó, què expliquen aquests professors a TV3:

O sigui, que els joves catalans acaben entenent el català, el saben llegir i potser escriure, però no el parlen ni a classe ni enlloc. I per això hi ha professors que acaben fent les classes en castellà, cosa que reforça encara més la percepció que deia aquesta mestra, que el català és com el llatí, i el llatí és una llengua morta. De tot plegat es pot inferir que el català no és llengua ni de prestigi, ni de moda ni de relació social. Després ve la vida i s’adonen que en català poden treballar millor amb tota mena de clients i que pot ser un requisit per poder ser contractats en segons quines feines.

Qualsevol revisió del model d’ensenyament hauria de tenir en compte la realitat lingüística del país i de les aules. Actualment el català continua en clara inferioritat. Per això és tan important (encara que sigui tan pesat) parlar en català a tot arreu i amb tothom, d’entrada durant el primer minut.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.