L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Espanya i el «soci indesitjable»’

Aquests dies són molt interessants, molt més que no ho semblen, tan interessants que, de fet, poden ser decisius per a la història immediata del país.

¿S'enrecorden de Pedro Sánchez dient “A Catalunya no hi ha un problema d'independència, hi ha un problema de convivència”? Recordaran que quan va seure a negociar amb Esquerra va canviar el problema de convivència per “un problema polític”. Doncs bé, ahir, a la sortida de la tercera reunió amb Esquerra, a Barcelona, els dos partits van dir que cal definir “els instruments necessaris per canalitzar el conflicte polític sobre el futur de Catalunya”.

I més encara: el conflicte s’ha d’abordar “des del respecte i el reconeixement institucional i mutu”. O sigui, el govern espanyol i la Generalitat.

És cert que, després de publicar aquest comunicat, les delegacions del PSOE i d’ERC se’n van anar a corre-cuita al pàrquing de la Zona Franca on hi ha l’Àrea Metropolitana, van agafar el cotxe i van sortir corrents. I que no sabem quan serà la quarta reunió. I que ells no saben com serà la taula de negociació.

Però és interessant, perquè ara ja sabem de què estem parlant: del futur polític de Catalunya. I qui n’ha de parlar: Sánchez i Torra (i Iglesias i Junqueras). En un moment en què el lema del Tsunami, que amenaça que es disputi el Barça-Madrid de dimecres de la setmana que ve, és Sit and talk [Seieu i parleu], aquí tenim el PSOE fent-t’ho. Per necessitat, però fent-t’ho. A Catalunya molta gent pot pensar que tot això es poca cosa, que els presos i exiliats continuen allà on eren, que els judicis no s’aturen, etc.

Però n’hi ha prou mirant una mica més enllà per comprovar que, a Espanya, aquestes converses entre PSOE i independentistes catalans són l’apocalipsi. Tinguin la bondat de veure amb mi algunes portades i informacions del dia: “Els minoritaris traslladen a Felip VI que no permetran cessions a Catalunya”, “Sánchez cedeix i torna a reconèixer Torra com a interlocutor”, “És un horror dependre dels que no creuen en aquest país”, “Sánchez legitima els colpistes sediciosos”. I per si una imatge fos més potent, un acudit: el dit de Junqueras, vestit de pres, sosté un rellotge d’on penja Pedro Sánchez, perillosament, com si fos Buster Keaton.

Sí, un pacte d’investidura i de legislatura del PSOE amb els independentistes catalans està posant Espanya cap per avall. Fins i tot el president d’Aragó, socialista, Javier Lambán, va dir que Esquerra és “un soci indesitjable”. Hi ha una part del PSOE que desitja pactar amb Ciutadans i que el PP s’abstingui.

Per això, per no allargar-ho, a la Moncloa tenen pressa per tancar el pacte amb Esquerra. Però Esquerra no en té tanta. Està esperant a saber què passa amb Junqueras i la seva immunitat. Esquerra sent el vertigen del compromís i té por que Junts per Catalunya la torni a desbordar. Esquerra sap que Junqueras no serà candidat a la presidència de la Generalitat perquè està inhabilitat, però si pot començar a sortir al carrer, sí que podria fer campanya electoral, si fos el cas.

En resum, POSE i Esquerra estan plantant una floreta que malda per créixer enmig de gent que la vol trepitjar i impedeix que la reguin. En aquestes condicions d’atac sistemàtic al PSOE i de recel d’Esquerra, mentre Catalunya continua als jutjats, tot és molt precari. Però ara hi ha una mica de joc polític, i això feia molt de temps que no passava.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.