L'anàlisi d'Antoni Bassas: "Junqueras, Puigdemont i la “confrontació que hauria estat intel·ligent"

S’acaba de produir el primer debat de la campanya electoral de les eleccions catalanes quan siguin, a la tardor o als primers mesos de l’any que ve.

Ha estat un primer debat dolorós, perquè ha estat entre un pres i un exiliat. I és un debat trist, perquè el pres no serà candidat i l’exiliat no ho sabem però difícilment tornarà després de les eleccions.

Em refereixo, esclar, a Oriol Junqueras i a Carles Puigdemont.

Junqueras va qüestionar ahir l’estratègia de Puigdemont de la “confrontació intel·ligent”. I ho va fer amb paraules clares, inequívoques: “Si iniciem una confrontació amb l'Estat en les condicions actuals, anirem a perdre i nosaltres el que volem és guanyar". "Si volem resultats diferents haurem de preparar-nos millor". "Els nostres conciutadans i conciutadanes reclamaven diàleg i sit and talk, oi?"

Junqueras respon així a la conferència de Puigdemont a Prada de Conflent, fa dues setmanes, en què va fer servir un terme que és objecte de debat: la confrontació intel·ligent. Va dir: "Som molts els que som conscients que l'única via realista i sense falses il·lusions és la gestió d'una confrontació intel·ligent amb l'Estat, és la via democràtica menys segura, la més incerta, en preferiríem una altra però no en tenim cap altra, lamentablement".

I no va concretar més. Puigdemont, que és periodista i sap del valor dels conceptes, entén que amb la paraula confrontació a seques es queda en un cantó del debat, radicalitzat. I sap que la societat catalana està molt tocada per la pandèmia. I per la repressió de l’Estat. I posa un adjectiu a confrontació: “intel·ligent”. Sona bé, esclar, qui vol fer una confrontació “obtusa”? Però no concreta.

En tot cas sí que va dir clarament: “Sent forts i anant units no és suficient, Espanya sempre té preparada una paret per a tothom, quan convingui l'aixecarà siguem el 47,5% o el 55%, però és una paret que ja està esquerdada. Superar-la dona sentit a mantenir actiu el procés d'independència".

Interpretant Puigdemont: sigues resolt, sigues audaç i la gent et seguirà, com va passar l’1 d’octubre o el 3 d’octubre. És fent que eixamples la base. Per tant, el procés continua. Per a un exiliat resolt com ell, actiu, eurodiputat que pot viatjar fins a la mateixa línia de la frontera, el procés continua.

Totes dues estratègies fan curt. La del diàleg, tal com està concebut, no funciona. Perquè als dos cantons de la taula, el català i l’espanyol, els fa nosa la foto quan venen eleccions o cal negociar pressupostos. Ja ho vam dir: un diàleg que vulgui desencallar honestament el conflicte ha de ser secret o, almenys, discret, lluny dels focus i sense micròfons a la sortida. A sobre, per més ganes que hi posés Pedro Sánchez, la Fiscalia i el Tribunal Suprem es reafirmen en la seva venjança contra els presos.

L’estratègia de la confrontació i de sumar votants per la via de l’audàcia no la veuen ni alguns companys de Puigdemont que han anat quedant pel camí, com ara el mateix PDECat.

I no s’oblidi que la societat catalana sobre la qual han d'operar aquestes estratègies no és la del 2017. La gent que era independentista ho continua sent. Però ara ha perdut la feina, té un fill en un ERTO, no sap com anirà aquest curs escolar de la seva canalla. Tothom ha de ser conscient que encara que el problema sigui el de sempre, i sigui sentit, no vol dir que el llenguatge i l’estratègia no puguin ser vells.

L’un a la presó, l’altre a l’exili, Junqueras i Puigdemont han començat el debat electoral. No caldria que debatessin si haguessin sabut recollir un clam que encara dura: primer poseu-vos d'acord i aneu plegats, i quan siguem independents ja us barallareu. Aquesta hauria estat la manera de confrontar l’Estat més intel·ligent.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.