Anatomia d’una ciutat
Ala pintura de la primera meitat del segle XX hi ha un quatre emblemàtic que sintetitza la visió urbana dels artistes: es tracta de Metropolis de George Grosz, un oli de petit format però de volcànica expressió. Concentra molt bé les investigacions expressionistes sobre l’espai, així com el caràcter errant de l’individu en el si de la gran ciutat. En cert sentit fa el mateix, en el cinema, la pel·lícula del mateix nom, Metropolis, de Fritz Lang, culminació de l’estètica expressionista i punt de referència en el tractament plàstic del territori metropolità.
Si s’hagués de fixar una obra literària que jugués una funció similar no dubtaria a assenyalar Berlin Alexanderplatz d’Alfred Döblin. Döblin, psiquiatre i neuròleg a més d’escriptor, és summament representatiu de la cultura que es dissipa a la Segona Guerra Mundial: d’origen jueu tot i que convertit al catolicisme, socialista sense partit, vinculat lliurement als cercles expressionistes, desterrat al llarg de la seva vida d’exili en exili, més europeu que alemany, experimentador incansable. Va escriure multitud de llibres en tots els gèneres. Va ser reconegut, va ser oblidat, recentment ha estat rescatat pel cine i la televisió.
A Berlin Alexanderplatz, una obra majúscula, és palpable la presència del metge que s’oculta sota la vestimenta de l’escriptor. Del neuròleg, òbviament, que calibra el complex sistema nerviós de la ciutat, però també de l’anatomista que dissecciona l’organisme per redreçar els secrets allotjats a les entranyes. A la manera de Joyce a Ulisses -tot i amb la diferència d’enfrontar-se a Berlín en lloc de Dublín- Döblin crea un enormecollage narratiu en el qual s’alternen els monòlegs interiors, anàrquicament subjectius, amb la freda objectivitat d’un món que sembla dissecat. El nàufrag, en definitiva, s’erigeix en l’heroi de la metròpolis moderna.
