L’autèntic seny
Quin ha de ser, en aquestes hores baixes, el paper de la societat civil compromesa amb la lluita pels drets civils i les llibertats i, particularment, pel dret a l’autodeterminació i la independència de Catalunya? La comprensible irritació pels relats contradictoris, les decisions vacil·lants i les rivalitats fratricides dels partits independentistes torna a pressionar, més que mai, aquestes organitzacions. És un món ocupat sobretot per les entitats més grans, l’ANC i Òmnium, que generalment s’han escapat de la crítica, tant de la ferotge com de l’enraonada. Gràcies als seus encerts, de portes enfora, han viscut sota la protecció d’una confiança sòlida –a vegades, cega– dels associats i de la població mobilitzada. Ara, però, la insatisfacció general per la desorientació, l’estancament i la manca de propostes efectives, les pressiona de debò.
Els desafiaments a què s’han d’enfrontar són diversos. En primer lloc, el de determinar correctament l’espai que han d’ocupar. Òmnium ha sabut definir un terreny propi gràcies a tenir un discurs i uns objectius ben acotats, per bé que darrerament sembla excessivament abocat a una acció de propaganda costosa i d’escàs retorn. L’ANC, per la naturalesa de la seva estructura de govern, té un comportament més titubejant. La decisió recent de donar suport a Primàries va ser-ne un exemple desconcertant. ¿L’ANC pot entrar i sortir de l’esfera política i electoral, ni que sigui indirectament, com si res? ¿No ha de fer autocrítica pels resultats i les conseqüències? I, després de contribuir a la divisió, ¿pot seguir exigint unitat als partits com si tal cosa?
Des del meu punt de vista, en aquests moments, exigir una acció unitària als partits i plantejar mobilitzacions més grans no deixen de ser respostes reactives i, inevitablement, perdedores. La unitat és impensable i el repte ara serà com gestionar la més que previsible pèrdua de capacitat mobilitzadora. En tot cas, ¿no hauria de ser l’ANC l’espai de l’única unitat possible, curosament apartidista? I d’altra banda, ¿no hauria de repensar la pretensió de seguir convocant grans mobilitzacions i preparar-ne de selectives i amb objectius ben marcats? Fa pocs dies, l’historiador Xavier Díez feia una proposta interessant per a l'Onze de Setembre, amb concentracions descentralitzades i de caràcter desafiant. Els somriures ja es van glaçar l’1-O, i ens podem imaginar quina cara farem amb les sentències.
Els grans riscos del moment actual són que creixi un populisme antipartidista que, afortunadament, fins ara era minoritari. La sobredimensió mediàtica dels conflictes que han provocat les eleccions municipals, difícils de gestionar i d’interpretar, però, l’està afavorint. Així mateix, tot i que Joe Brew, a VilaWeb, acaba de demostrar amb dades rotundes que les variables que caracteritzen millor el populisme són significativament menys presents en els favorables a la independència que entre els contraris, cal assegurar que els moments de més tensió que han de venir no ens apartin d’aquest perfil. I si és notori que fins ara el sobiranisme ha mantingut un biaix etnicista molt més baix que el de l’unionisme, com ho mostra l’estudi de la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona que ha presentat el seu director, Joan Vergés, sabem que l’adversari voldria excitar-lo. Per això, aquests també haurien de ser objectius de la societat civil independentista: portar-nos a la màxima radicalitat democràtica evitant-ne els perills.
Precisament, Josep Ferrater Mora a 'Les formes de la vida catalana', a l’hora d’explicar el caràcter assenyat dels catalans, escrivia: “L’autèntic seny no es limita a perseguir el que és més accessible […]; l’autèntic seny, diríem l’ideal del seny, és perseguir el que és just, convenient i correcte, encara que aquesta persecució sigui en alguns instants l’acció més insensata que hom pugui imaginar”. S’acosten temps d’autèntic seny, i cal estar preparats.
