Vint anys després seguim centrats en Berlusconi. Com si seguíssim parlant de Romário. Sí, perquè parlar de Berlusconi és com parlar de futbol. Una condemna bíblica per a tots, doncs, un ventennio que no té ni la miserable excusa d'haver estat una dictadura, com el tràgic ventennio mussolinià. I vinga amb la infinitat de problemes legals, interminables judicis, semicondemnes, amnisties, caigudes i glòries. I la Itàlia d' oggi ens recorda aquell soldat Giovanni Drogo protagonista d' Il deserto dei Tartari de Buzzati i la seva exasperant espera. Un soldat perdut en una fortalesa semiabandonada que viu amb l'esperança d'un atac enemic que doni sentit a la seva vida de militar caducat. Questo è il problema! El fet que Itàlia avui estigui plena de Drogos, perduts en l'espera d'una condemna de l'home que ja no és ni empresari, ni polític i que ho és tot a la vegada. I avui? Condemnat i no inhabilitat de moment per a la política. I doncs? Us deixo abans que em vingui la temptació de citar Il Gattopardo .