Ancorats

Vistos els escrits d’acusació de la Fiscalia i l’advocat de l’estat en els judicis sobre l’octubre de l’any passat que estan en marxa al Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional, fa l’efecte que hi ha un gran risc de quedar ancorats, almenys en quatre sentits diferents.

El primer sentit és el psicològic. En ciències del comportament, l’efecte d’ancoratge és un biaix cognitiu que porta els individus a utilitzar la primera peça d’informació disponible com a punt de referència per al que se li presenta a continuació, independentment de si el primer és un punt de referència útil o raonable. Per exemple, en una negociació sobre el preu d’un determinat producte, si la primera xifra és molt elevada, els preus posteriors que la rebaixen li poden semblar barats al comprador, fins i tot si no ho són. És una vella tècnica en el regateig dels mercats de carrer.

En el cas del judici contra l’independentisme diria que ens trobem en aquest punt. S’ha fixat un punt de partida tan elevat i poc raonable com l’acusació de rebel·lió. I ara actua com a punt d’ancoratge per a qualsevol decisió. La mostra més clara l’hem tingut aquests dies amb la reacció de la dreta política i mediàtica espanyola, que ha acusat el govern espanyol de complicitat amb els colpistes perquè l’advocat de l’estat només els acusa de sedició. La sedició, que és un delicte que exigeix un aixecament tumultuari, tampoc no és una tipificació raonable del que va passar ara fa un any. És, de fet, una posició molt dura que només s’aguanta si es fa un relat de ficció dels fets de la tardor de l’any passat com el que recullen els atestats de la Guàrdia Civil, la instrucció o els diversos escrits d’acusació. Però com que el punt d’ancoratge és la rebel·lió, que és una tipificació encara menys raonable, sembla que la sedició representi una suavització de la postura.

Des de Catalunya potser no és fàcil d’entendre, però el debat a Madrid ha estat dominat en bona part pels que acusen el govern de tou per acusar només per un delicte que implica penes de presó de 10 a 15 anys. El paper de les acusacions inicials, doncs, és clarament aquest. Fins i tot si no han resistit l’avaluació de cap tribunal imparcial, i fins i tot si al llarg del procés van quedant sense arguments, serviran de punt d’ancoratge. I la dreta política i mediàtica ja s’encarregarà de recordar-ho. Davant d’això, el PSOE pateix múltiples complexos i límits que li impedeixen anar més enllà de canviar una acusació absolutament desproporcionada per una altra, lleugerament inferior però igualment desproporcionada.

Però diria que l’estat espanyol es troba ancorat en un segon sentit més històric del terme: ancorat en el passat. Aquests dies n’hi ha que recorden, i és inevitable, els fets d’octubre del 34. Després de l’intent insurreccional de proclamar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola, hi va haver una forta repressió i Companys i el seu govern van ser jutjats pel Tribunal de Garanties Constitucionals. En aquell cas, en què sí que hi havia hagut de fet un intent insurreccional armat, les peticions fiscals i les condemnes (30 anys) no van ser gaire diferents de les que es plantegen en aquesta ocasió. Sembla, doncs, que l’ús de fusells no fa una diferència gaire important des del punt de vista de la justícia espanyola. De nou, l’estat espanyol es mostra incapaç de resoldre políticament i democràticament alguns dels seus conflictes estructurals (i el de l’encaix de Catalunya n’és un) i recorre a la repressió i la judicialització del conflicte. Per cert, que entre totes les diferències entre el que va passar llavors i el que passa ara -que són moltes, lògicament- destaca l’actitud de l’esquerra política i judicial espanyola. Llavors hi va haver cinc vots particulars al Tribunal en favor de l’absolució, i de fet quan les esquerres van recuperar el govern el febrer de 1936 hi va haver una amnistia immediata. Ara no sembla que, de moment, la cosa vagi en aquesta direcció.

Aquest conflicte reflecteix, encara, un tercer tipus d’ancoratge més estructural, a un passat que no passa: el del món dominat pels estats nació. Aquestes dècades d’aparent fi de la història hom s’havia entretingut sovint a reflexionar sobre un suposat ordre postnacional, sobre el paper de la societat civil global, la integració supranacional, la dissolució dels estats nació, el paper de les ciutats i les noves formes de democràcia transnacional.

Són debats interessants i estimulants, que ens ajuden a pensar un futur diferent. I ens entretenen. Però com a marcs d’anàlisi de la realitat, segurament són una mica deficients. Perquè s’han precipitat a donar per amortitzada la lògica dura del poder dels estats. Més enllà dels governs, i fins i tot més enllà dels règims -que són molt importants, esclar-, els estats són realitats institucionals tangibles que busquen, fonamentalment, la seva preservació i continuïtat. Entre altres coses, perquè aixopluguen interessos, començant pels dels mateixos alts funcionaris de l’estat.

Per això els aparells de l’estat espanyol, que és un estat democràtic i ben integrat a Europa, es mostren tan impassibles davant el qüestionament que els arriba de tribunals europeus i organitzacions de drets humans com Amnistia Internacional. A l’hora de la veritat, s’imposa la vella lògica de la sobirania dels estats i passa per sobre, quan cal, dels principis democràtics, dels drets civils i de la mirada transnacional. I mai no falta qui es presta a donar-hi cobertura ideològica, sigui més o menys elaborada.

Finalment, entre tant d’ancoratge de l’Estat, el sobiranisme també corre un cert risc de quedar ancorat al 2017. Així com el febrer del 1936 no es va plantejar tornar a l’octubre del 1934, ara caldria ser capaços de pensar l’escenari postsentència amb ulls nous, del 2019 i no del 2017. Recollint la potència de l’1 d’Octubre però deslliurant-se dels límits i errors posteriors. Només així es podrà construir una via d’eixida a l’atzucac.