André Gomes o quan Valverde juga amb deu

BarcelonaConfessió d'André Gomes a la revista 'Panenka'. Extraordinari material humà en una entrevista futbolística. El jugador portuguès fa un exercici de sinceritat estrany en un futbolista. Mostrar totes les teves debilitats és quelcom poc habitual al món del futbol. El xicot s'ha atrevit a fer-ho. Menciona què l'afecta molt més enllà de la situació pròpia del terreny de joc. Fins i tot pateix per sortir al carrer.

Angoixa podria ser el diagnòstic més clar d'un professional de la salut per a aquest cas, però no faré de metge. La diferència entre el jugador del Barça i qualsevol altre treballador, deixeu-me que l'anomeni així, encara que sigui una mica esbiaixat, és que exerceix la seva professió davant de milers d'avaluadors. La situació té una certa semblança amb els gladiadors del Coliseu, on el públic decidia qui vivia i qui no. Així és el futbol. El públic és sobirà, s'ho creu i n'exerceix. Axioma erroni segons el meu criteri. La sobirania podria pertànyer al soci, però no li podem atorgar a l'espectador. No podem permetre que pagant una entrada, es tingui dret a escridassar un dels nostres, és irracional.

Ahir, el mateix portaveu blaugrana mencionava que els espectadors tenen llibertat d'expressió. Jo hi difereixo. Considerar-ho així és fer un gra massa. El que passa al minut 17 amb 14 segons es pot encaixar en aquest principi. La llibertat d'expressió neix a la Revolució Francesa amb filòsofs com ara Montesquieu, Voltaire i Rousseau intentant defensar la possibilitat de dissentir per fomentar l'avanç de les arts i les ciències i la participació política. És un dret fonamental recollit a la Declaració Universal dels Drets Humans. Dubto que escridassar un jugador, perquè no t'agrada com juga, encaixi dins de l'article 19è del tractat.

Crec que els espectadors estan més a prop dels plebeus de l'antiga Roma que cridaven al Coliseu que de qualsevol membre del corrent de la il·lustració del segle XVII. Sempre diuen que la ignorància és valenta. Posat en context el tema, voldria fer-ne una anàlisi més enllà. El portaré a la consideració de l'avaluació del rendiment dels jugadors. Els tècnics són els únics que tenen el cent per cent de la informació sobre la gestió del potencial i el rendiment dels jugadors del seu vestidor. Hi conviuen diàriament per conèixer la seva capacitat i tenen les dades parametritzades que els permeten conèixer com estan en cada instant. Són conscients de l'estat físic i anímic dels seus pupils. Dubto que hi hagi cap professional que, en termes de gestió i resultats, es tiri pedres a la seva teulada.

Els esportistes no volen perdre mai, ni a les bales quan eren petits, ni al parxís o la 'potxa' a les hores perdudes en les concentracions. Els entrenadors són esportistes; per tant, entrarien en aquesta categoria fent una simple regla de tres. Però espectadors, directius i mitjans d'informació són incapaços d'estar-se'n d'opinar, valorar i discutir-los les seves decisions. Cadascun per raons diferents. Voldria analitzar el perquè de tot plegat. Els primers perquè paguen, i qui paga mana, diuen, tot i que actualment aquest axioma és una gran mentida al mercat futbolístic. L'espectador solament paga una quantitat insignificant de la festa. Per tant, pagar no implica manar. Encara recordo quan era jove i anava al Nou Camp cada cap de setmana. A la fila de davant hi havia un tipus, per dir-ne d'alguna forma, que setmana rere setmana llançava improperis contra Laudrup des de la primera pilota que tocava. A mi, que el danès sempre m'havia semblat la pura essència de l'elegància i intel·ligència aplicada al futbol, allò em superava, no era capaç d'entendre-ho. En segon lloc, el directiu, bàsicament per l'exercici autoritari de la jerarquia empresarial. Ordeno i mano. Segurament Florentino i Abramóvitx eren els màxims exponents d'aquest fet fins que va arribar Nasser al-Khelaifi, que ha aconseguit les més altes cotes d'intervencionisme futbolístic d'un directiu. Però si tirem d'hemeroteca, encara trobarem casos més surrealistes, com el de Dmitri Piterman, en què el president fins i tot decideix ser entrenador.

Finalment, als mitjans de comunicació cal imputar-los, en alguns casos, la necessitat de publicar diàriament alguna cosa. D'altres ocasions la voluntat d'una tipologia de contertulians, més propers al món de la faràndula, que fan i desfan alineacions setmanalment. Això ha portat al fet que Valverde hagi perdut els nervis a la banda del Camp Nou davant dels xiulets continus del públic contra André Gomes. És millor jugar amb deu com propugnava Helenio Herrera? Després de saber que al portuguès l'afecta personalment, serem tan malvats com per seguir escridassant-lo? Tindrem una grada dividida com cada cop que tocava la pilota Carrasco o seguirem en un cas semblant al de Marc Hughes? El públic hauria de ser la resposta, no la pregunta. Les preguntes que se les faci l’entrenador.